Garanties

"Com ho expliquen els convocants del 21D que un electrodomèstic de segona mà tingui més garanties que qualsevol persona que vulgui concórrer a aquestes eleccions?"

Primer cap de setmana de campanya després de la manifestació a Brussel·les i davant d'un pont de cinc dies amb temperatures gèlides garantien una mobilització més aviat baixa en els actes organitzats per les formacions polítiques, aptes només pels més incondicionals amb carnet de partit. En previsió, els partit s'han curat en salut i s'han procurat actes en escenaris que garanteixin una mica de quòrum. Tot i les enormes diferències amb el referèndum de l'1-O, trobo que torna a estar en boca dels partits el verb garantir i les fràgils i vulnerables garanties. Que en unes eleccions que haurien de ser l'exponent de la democràcia, com a exercici honest i lliure d'una societat, s'estigui constantment parlant de garanties, fa grinyolar tot aquest muntatge que s'ha urdit des de Madrid per fer creure que amb l'aplicació del 155 i la convocatòria electoral són les veritables garanties perquè tot torni a funcionar, a Catalunya.

 

Els d'una banda s'esforcen per defensar-les, reclamar-les i exigir-les. Els de l'altra s'escarrassen per assegurar, demostrar i reiterar que les cumpliran, les garanties. Quines garanties? Les que afavoreixen la pluralitat o les que s'amotllen als seus interessos? Se'n recorden d'aquella frase que pronunciava en Rafeques, el personatge encarnat per Carles Canut al Vostè jutja? "Li garanteixo un judici com cal", deia. I ho certificava amb aquell gest tan autèntic amb el dit índex i el polze fent la o d'okey.

 

 

Vet-ho aquí un altre verb que s'han encarregat de desvirtuar i devaluar el seu significat pervertint-lo segons els convé. Garantir és respondre davant d'algú, reconèixer i avalar un compromís que has adquirit prèviament. I aquesta acció té una component d'obligació per part de qui l'assumeix. La garantia serveix per donar seguretat. Una garantia és un dret i és un deure i, en definitiva, es fonamenta en el principi de la confiança. I si la garantia és constitucional, reforçada pel dret reconegut a tots els ciutadans per la Constitució política d'un Estat, encara més. O si no com s'ha de reconèixer una llei que només beneficia a uns determinats ciutadans i en perjudica a uns altres? Com hi podem confiar?

 

De fet ja, hem vist que no hi ha les mateixes garanties per tothom. Ni en la justícia ni en la política. Potser és perquè el garant de fer complir les garanties no és neutral? Com s'explica doncs que aquells que demanaven garanties pel referèndum, ara les ignorin? Què ho fa que hi hagi dos caps de llista que no els puguin garantir fer campanya com caldria? Com ho expliquen els convocants del 21D que un electrodomèstic de segona mà tingui més garanties que qualsevol persona que vulgui concórrer a aquestes eleccions?

 

Comentaris