Qui vol fer alguna cosa cerca un estri, i qui no, una excusa. Aquest proverbi resumeix perfectament l’actualitat política d’aquesta última setmana, per no dir dels últims mesos. En efecte, la Llei del referèndum d’autodeterminació fou presentada pels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP en un acte que escenificava la determinació -de la majoria parlamentària i del Govern de Catalunya-, de celebrar el referèndum amb totes les garanties i més. Però sembla ser que els qui més reclamaven garanties no els hi interessava gaire escoltar-les. Aquesta visió en túnel dels principals dirigents comuns, obstinats amb l’objectiu de fer fora la dreta, posa en evidència la seva estratègia merament partidista i molt allunyada de la demanda majoritària dels ciutadans de Catalunya. A l’hora de la veritat, la cúpula dels Comuns està fent costat als qui neguen i intenten sabotejar el dret dels catalans a decidir lliurement el seu futur polític.
Aquells que, en el seu dia, deien textualment que eren “la garantia absoluta de que arribaran fins on calgui per enfrontar-se a l’Estat espanyol, a la Unió Europea i a qui calgui perquè puguem exercir el dret a decidir per aconseguir el màxim de sobirania possible”, ara, diuen que només donaran suport al referèndum de l’1 d’octubre en tant que mobilització, donant per fet que serà un nou 9-N, tot ignorant el caràcter explícitament vinculant de la votació. Excuses i més excuses. Sempre intentant defugir la responsabilitat que requereixen els moments d’alta transcendència. En resum, estan a favor del dret a decidir, però sense decidir. La força clarificadora del referèndum resulta tant demolidora com sana.
I per acabar de reblar el clau, l’amo, Pablo Iglesias, després de prostituir el referèndum tantes i tantes vegades amb el fidel vassall Xavier Domènech, ha fet una crida a no votar l’1 d’octubre. Ja hi som tots, i a cara descoberta. A partir d’aquí, s’acaben els matisos. O estàs al costat de la democràcia i del dret al vot, o estàs al costat dels qui el boicotegen i el combaten. En qualsevol cas, seran els ciutadans de Catalunya que parlaran lliurement a les urnes, i això és senzillament imparable. Ningú té cap dret a obligar els ciutadans de Catalunya a renunciar al seu dret fonamental al vot. Ni Lluis Rabell, ni Joan Coscubiela, ni Ada Colau, ni Miquel Iceta, ni Pablo Iglesias, ni Mariano Rajoy, ni Pedro Sánchez, ni el corromput Tribunal Constitucional. Ningú.
La garantia més important del referèndum és que hi hauran paperetes del Sí i paperetes del No. Totes dues opcions són igual de legítimes. Qui no vulgui que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República tindrà l’oportunitat d’expressar aquest posicionament de manera inequívoca. I els qui volem que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República, també. Se’n diu exercir la democràcia. Vull pensar que els votants -o ex-votants- dels Comuns seran infinitament més intel·ligents, lliures i desobedients que no pas alguns dirigents d’aquesta formació.
Dit això, els qui som partidaris de la independència hem de centrar-nos en defensar els nostres posicionaments amb arguments i debats de primer nivell. Hem de demostrar que estem preparats per bastir un país nou, net i radicalment diferent al sistema actual. Un país que garanteixi, a tothom, els drets i oportunitats per decidir el seu futur.
