Garanties democràtiques

"Aquesta vegada hi participaran més persones pel simple fet que aquell èxit esclatant del 2014 va ser precedit d'una incredulitat que ara ja no hi seria"

Si demà es fes un referèndum amb les mateixes garanties democràtiques que les que va tenir el 9N, Enric Millo podria votar. Ningú podria votar per ell. No podria votar dues vegades. El seu vot seria escrutat amb la seguretat que es comptabilitzaria a la pila adequada. És el delegat del govern espanyol a Catalunya i paradoxalment, Catalunya li garantiria més drets democràtics que no pas el govern que representa, que nega un dels més bàsics: el del vot. Gordon Brown, exprimer ministre britànic, va fer campanya pel No al referèndum per Escòcia. I aquí, Enric Millo no pot ni demanar el No ni votar-ho.

 

La truita, com la que requereix ous trencats per ser feta, s'ha girat de tal manera que els partidaris del referèndum són els que han de definir fins l'últim extrem com el faran. I ho han de fer davant dels qui, insisteixo, neguen el dret més bàsic, el del vot. A aquesta petició exhaustiva de detalls li passen tres fenòmens més: 1.- l'exigència és un pou sense fons (sempre n'hi haurà una de nova), 2.- una part dels partidaris del referèndum apreten al govern català i no a l'espanyol a l'hora d'exigir garanties democràtiques (fins al punt que la comparació amb Turquia cau del cantó català) i 3.-  per reblar el clau, una part de l'independentisme cau en el parany d'intentar donar resposta a totes i cadascunes d'aquestes exigències (amb l'efecte desgastant que això implica).

 

El 9 de novembre del 2014 Catalunya, com a país (la barreja d'institucions i de societat civil), ja va demostrar que era capaç de garantir els aspectes bàsics d'un referèndum. Les conseqüències judicials i polítiques d'aquella jornada van ser sobre si s'havia de fer o no, no pas la manera com es va desenvolupar tant la votació com l'escrutini. El que va suposar un daltabaix va ser el què, no el com.

 

Amb això no estic dient que s'hagi de repetir el 9N; entre altres coses perquè per diversos factors el 9N ja és irrepetible. Però el record d'aquell dia sí que ha de servir com a base del què és capaç de fer el sobiranisme (que no només independentisme) des del punt de vista tècnic i social. Hi ha software i hi ha hardware. Només cal voluntat de fer-ho, i em consta que també hi és. En això sí que es pot imitar aquell dia: Espanya no vol que hi hagi urnes, ni de plàstic ni de cartró (ni pactat ni unilateral). Espanya tem fins i tot un nou 9N. I Catalunya ja ha demostrat que el pot fer. Ara es tracta de fer la versió premium. I l'únic que cal fer per fer el referèndum és fer-lo: posar les urnes de la manera que sigui i amb el mateix ordre i disciplina democràtica amb la que 2.344.828 catalans van acudir als punts electorals.

 

 

I aquí ve un dels factors que faran irrepetible el 9N i únic el pròxim referèndum: aquesta vegada hi participaran més persones pel simple fet que aquell èxit esclatant del 2014 va ser precedit d'una incredulitat que ara ja no hi seria. O dit d'una altra manera: el 10 de novembre milers i milers de persones es penedien de no haver participat d'aquella consulta. Ara ja no deixaran perdre la oportunitat i hi prendran part.

 

Seran majoritàriament votants de l'àmbit comú, del PSC i en menor mesura votants del PP i de Ciutadans que també tenen ganes de dir què pensen sobre si Catalunya ha de formar part d'Espanya. I tindran totes les garanties democràtiques per exercir aquest dret. Ara no les tenen. Però per culpa de Madrid, no de Catalunya. Perquè ara mateix ens trobem en la situació surrealista següent: se li exigeixen garanties democràtiques a aquell que garanteix vot, vot secret, vot únic i vot comptat davant d'aquells que l'únic que garanteixen és que negaran la garantia més bàsica: poder votar.

 

Comentaris