Els arguments d’Antonio Baños per explicar la seva dimissió després de la negativa de la CUP a investir president de la Generalitat autonòmica el candidat de la primera —i majoritària— força independentista són inapel·lables. Ell i els favorables a l’acord acceptaven Mas “amb una sèrie de condicions per les possibilitats que donava, una ruptura davant del govern espanyol”. L’absurditat del que acaba de passar és conseqüència de no haver entès això. Els “radicals” de la CUP han estroncat, almenys de moment, el procés sobiranista. Han aconseguit, per tant, el que l’Estat encara no havia pogut fer, que és anular la victòria independentista del 27-S. Baños no es veu en cor de defensar-ho. No crec que s’hi pugui veure amb cor cap independentista.
L’endemà del 27-S el qui no havia de ser un problema si es resolia el què i el com. Tothom ha pogut constatar que, finalment, l’important era el qui, perquè el què i el com s’havia pactat fa dies fins i tot contra natura. Les concessions que CDC va fer a la CUP van ser inaudites i, a més, no van servir de res perquè la negativa a investir Mas com a president era l’objectiu de la CUP des del minut u. Tombar Mas era derrotar CDC, el partit hegemònic a Catalunya durant molts anys. “No poden guanyar sempre els mateixos”, deia Anna Gabriel a la taula de negociacions, menystenint que “els mateixos” que ella tracta despectivament havien guanyat a les urnes una altra vegada però amb un programa de ruptura que ella no s’hauria pogut imaginar mai.
El que ha passat és l’exemple que la vella política s’ha menjat la nova. Per començar, els negociadors de Junts pel Sí no han actuat com una coalició real. La defensa del seu candidat, que era Artur Mas, ha estat tèbia, de vegades vacil·lant, i sovint qüestionada en veu baixa fora dels focus mediàtics. Deixar a mans de CDC la defensa del candidat de la majoria ha estat la pitjor deslleialtat d’una coalició que era desitjada per una gran majoria de la gent però que ERC va acceptar a contracor i sense ganes. CDC ha comès un altre error, que el repeteix des del 2012. I aquest error és prendre decisions tàctiques sobre qüestions estratègiques. El menyspreu cap al pensament polític es paga molt car. No parlo d’ideologia, que és el típic recurs dels que no saben què proposar, sinó d’un pensament holístic que posi la tàctica al servei d’una estratègia.
Els dirigents de CDC són més aguts i perspicaços en privat que públicament. Quan debaten què cal fer, generalment l’encerten. El problema és quan han de posar-ho en pràctica. Llavors els surt una mena de vis còmica pujolista que en aquest moments no es pot sostenir. L’ambigüitat, aquell sí però no de Pujol, és la pitjor manera d’abordar l’actual procés sobiranista. A mi sempre m’ha semblat una manera de fer inadequada, però ara em sembla simplement suïcida. I això és el que costarà car a CDC si finalment es veuen abocats a presentar-se en solitari a les noves eleccions. Han desdibuixat el seu perfil i, a sobre, semblen ambigus. Pitjor, impossible!
Junts pel Sí es va equivocar des del principi, quan va acceptar negociar amb la CUP amb el veto a Mas sobre la taula. Ho va permetre ERC i CDC va acceptar-ho per por. Quan Oriol Junqueras diu que CDC i la CUP han de negociar fins al final, està cometent el mateix error. Bé, no és cap error, és senzillament una perversió. La negociació no ha estat mai bilateral de veritat entre Junts pel Sí i la CUP, que és el que tocava. CDC va complir el pacte amb ERC i va fer presidenta del Parlament la seva candidata, Carme Forcadell, que em sembla que tothom sap de quin peu calça. Diguem les coses clares i pel seu nom. En aquestes condicions, Mas no hauria d’haver provat de ser investit ni la primera vegada. Aquest va ser un altre error. I ara el paga. Va confiar que la política s’imposaria de la mà dels que li asseguraven a cau d’orella persones suposadament tan influents en el món de la CUP com eren —i dic eren perquè penso que ja no ho són— David Fernández i Antonio Baños.
A la reunió de Pedralbes del mes d’octubre del 2014, convocada per debatre els passos que calia fer davant la suspensió de la llei de consultes i del decret de convocatòria del 9-N, David Fernández va fer una de les seves “celebrades” intervencions per recriminar a Joan Herrera i a Oriol Junqueras l’actitud tancada davant de les propostes de Mas. “No veieu que us esteu carregant el procés” —sembla que va dir-los— enmig de retrets i paraules pujades de to. Llavors a CDC es van creure que la CUP era aquell senyor qui, a més, el 9N es va fondre amb el president en la famosa abraçada. Un nou error, aquesta vegada metonímic, atès que van confondre la part pel tot . Si els dirigents de CDC haguessin consultat els seus regidors de Sallent, Vilafranca, Vilanova i La Geltrú, Berga o d’altres poblacions on conviuen amb regidors de la CUP, potser no haurien caigut en la trampa de la literatura bonhomiosa de Fernández. LA CUP no és Fernández ni Baños. Ells només són petites peces de la fèrria disciplina imposada per gent com Anna Gabriel, que decideix fins i tot qui parla amb qui i quan, o la colla d’arrauxats que es creuen que una assemblea de partit —per molt oberta que sigui— és més democràtica que els vots de les urnes. És el típic pensament leninista. L’avantguarda —el partit— sempre té raó. Durant aquests tres mesos la CUP ha volgut salvar el partit i no pas el procés. Encara que les classes populars els girin l’esquena electoralment, aquesta mena de partits creuen que representen els moviments populars. Només cal escoltar les formes de predicador del seu entorn “intel·lectual”.
Una porció força gran de dirigents de la CUP creuen que el “procés sobiranista” és un invent per salvar CDC i Mas, que són la quinta essència de la corrupció. Els vells i ressentits socialistes, com ara Rafael Jorba, pensen el mateix. Per això fan seu el diagnòstic de qui va ser candidat de la CUP a l’alcaldia de Barcelona el 2011, el sempre rabiüt i dogmàtic Xavier Monge: “El procés és el major frau de la política catalana”. ¡Caram! Milions de persones al carrer durant cincs anys i uns resultats electorals extraordinaris per part de l’independentisme, el 48%, percentatge no assolit mai abans per ningú en tota la història contemporània de Catalunya. Però resulta que per al cap de la CUP a Barcelona el procés és un invent de Mas i companyia, de la mateixa manera que l’entorn d’ERC menysprea el resultat en denigrar l’encert d’haver bastit la candidatura de Junts pel Sí. Que això ho diguin Mariano Rajoy o Pedro Sánchez té una explicació, que tothom sap, però que ho digui algú que creu en la independència és que no anem bé. Només ho pot dir algú que o bé no creu en la independència o bé està cec —o encegat. Que ho digui Monge, fa riure, perquè quan ell va aspirar a l’alcaldia de Barcelona només va arreplegar 11.805 vots, que és menys gent que el nombre de veïns que viuen en tres carrers de Nou Barris.
El problema és que dins la CUP hi ha un munt de gent que pensa com Monge, Gabriel o Manuel Delgado. Gabriela Serra, per exemple, ja deia aquestes coses quan era militant de l’Organización de Izquierda Comunista (OIC) i després del Moviment Comunista de Catalunya (MCC) a finals dels anys 70 del segle XX. Fins i tot aquella meitat que estava disposada a l’acord, peca del mateix defecte. És una manera de fer: “ni jo ni cap membre de la CUP vol Artur Mas de president” —ha repetit Baños en l’hora dels adéus. Tornem-hi! El pensament fonamentalista impedeix que triomfi la política. I quan algú s’ho juga tot al cara o creu, només la sort pot fer-lo guanyador. Baños s’ha equivocat i per això plega. Si ell no es veu amb cor de defensar el que va aprovar el consell polític de la CUP diumenge passat, per què han d’acceptar-ho i de sotmetre-s’hi Junts pel Sí i el seu candidat a president? No tindria lògica. La seva dimissió dóna per acabada la funció. Ja no hi ha marge de negociació. I si Junqueras té una altra solució, doncs que la plantegi amb lleialtat en el si del grup parlamentari de Junts pel Sí. Si aconsegueix imposar-se, endavant. No s’hi val a fer més comèdia de la necessària, però.
El que cal exigir als polítics és, per damunt de tot, que siguin lleials als compromisos i als pactes. I si no ho són, pleguen, com Baños. Game Over!
