Que l’Estat espanyol requereix una deconstrucció profunda abordant la greu problemàtica del sobredimensionament administratiu és una evidència palmària, si volem que les pròximes generacions puguin gaudir d’un futur mínimament digne. El Covid-19 n’ha estat una espurna, sinó una explosió en tot regla. Això inclou les anomenades estructures d’estat (de qualsevol nivell), organismes, empreses públiques, càrrecs públics i funcionaris. Les conseqüències de tot plegat no són altra cosa avui que un estat en fallida, amb un endeutament impagable, que supera el 100% del PIB i que no només hipoteca el nostre futur, sinó que condiciona -per manca de recursos- la presa de moltes decisions tan urgents com necessàries. Al mateix temps, cal afegir-hi dues problemàtiques greument perjudicials: la hiperinflació normativa, sovint sobre realitats ja superades com ara l’obsoleta legislació laboral pròpia d’un país en plena revolució industrial, que encorseta la fluïdesa necessària en àmbits (aquests sí essencials) com el de l’economia. D’altra banda, i tret de comptades excepcions, tampoc es disposa de gestors públics capacitats, als quals, a més a més, no se’ls repercuteix altres responsabilitats que no siguin simplement i testimonialment polítiques; és a dir, sense retre comptes. Res d’això s’ha atès seriosament d’ençà de la mort del dictador, malgrat la seva extrema importància i risc.
Estem travessant una de les crisis sistèmiques més grans mai viscudes, que ens portarà cap a un nou model de societat amb uns altres valors, prioritats i, esperem també, amb una altra organització. El desgovern que el país pateix, insisteixo que condicionat per una evident manca de recursos, ens fa assistir a un cúmul d’ improvisacions i despropòsits que provoquen pànic a una gran majoria de ciutadans. Per primera vegada, l’acció del govern (o governs, tant se val) es percep com un perill i no pas com una solució. Les conseqüències econòmiques de la crisi mundial a la qual estem immersos seran dramàtiques per a l’economia; la del país en general i la de les empreses, treballadors i famílies en particular. La irresponsabilitat dels nostres gestors públics (un terme el de ‘responsabilitat’ del qual s’omplen la boca dia rere dia, discurs rere discurs, declaració rere declaració) conjuntament amb les particularitats del model espanyol no farà altra cosa que empitjorar la situació. El teixit productiu, és a dir allò que sosté l’economia, i el teixit associatiu, que sosté la societat, en sortiran malparats, en el millor dels casos. Tan sols ens quedarà un solar… i l’haurem de malvendre per a sobreviure. Caldria començar a prendre’n consciència. I si fos possible -que ho és- plantejar-nos què hi podem fer. Quedar impassibles com a simples espectadors no és pas l’opció més adequada.
Un nou model de societat
El confinament, no obstant, com tot a la vida, també té la seva part positiva. Ens està obsequiant amb un temps preciós per a gaudir de la convivència amb la nostra família. També per a llegir, estudiar i fins i tot poder fer quelcom tan important com pensar (reflexionar). Afortunadament, o no, això pot fer qüestionar-nos moltes coses, entre elles, el model de societat que volem, cosa que inclou, per defecte, l’organització de l’estat. I es podria arribar a la conclusió que estem sotmesos a una variant de dictadura, regida per una mena de casta de dubtosa validesa i escassa preparació, integrada majoritàriament per persones que no han trobat lloc en el sector privat que és a on es busca i es retribueix el talent. Aquest col·lectiu, a més a més, engreixa d’una manera artificial i innecessària el sistema per tal de perpetuar el model (el seu model) que ens imposa impunement com a “model” de convivència. Naturalment, això és insostenible en el temps. I la seva inviabilitat i inoperància emergeix, nítidament, en els moments de crisi com l’actual. Evidentment, des de “l’establishment” de la política no es farà res tret d´iniciatives merament estètiques i intranscendents. Pensen que podran seguir fent la viu-viu protegint l’instrument que durant tants anys han anat modelant. L’opció que des de l’exterior (per exemple la UE) s’intervingui Espanya i ens obligui a adoptar les mesures, que sembla ni nosaltres mateixos som capaços d’aplicar, és una possibilitat. Poc probable, no obstant, atesa la pròpia idiosincràsia de la UE. ¿Què ens queda aleshores? Com sempre, la societat civil, el dinamisme de la qual està més que acreditat i demostrat; que serà qui haurà d’exigir i imposar les reformes estructurals de les quals parlàvem al principi. Així, entre les engrunes que quedin del teixit productiu, educatiu i associatiu, juntament amb el necessari ressorgiment de l’activisme polític de base, caldrà intentar construir un nou model, sabent que les autoritats ‘competents’ intentaran evitar-ho de totes totes. D’alguna manera, i salvant les distancies de tot tipus, serà quelcom semblant a la lluita contra la dictadura franquista que en el seu moment el conjunt de la societat espanyola va compartir i impulsar. El ‘circ’ que ens han muntat ja no ens diverteix ni ens distreu. I, més a més, un inesperat virus ha fet caure la cortina que ens impedia veure la realitat directament tal com és. Game over.
