Digues de qui parles i et diré com ets. Digues quins són els teus referents en un discurs i descobriré què pretens. La roda de premsa d’Arnaldo Otegi, després de fer-se pública la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, va acabar invocant Galileu Galilei.
Ja va passar en aquestes mateixes pantalles fa uns mesos. Si ho recordes va ser quan Obama i McCain van disputar tres duels abans de l’elecció del nou president dels Estats Units. Es va tractar de tres duels que van combinar diferents formats i armes diferents. Però en tots ells va estar present la voluntat de McCain, el candidat republicà, per no passar per un col•lega de George W. Bush.
La manera que es va fer més evident que McCain volia sortir-se del guió que li preparaven els cervells que no volien abandonar la Casa Blanca va ser quan ell mateix es defensava. I ho feia a partir de l’ús de certs noms propis. Recordo que insistia en citar a l’expresident Reagan en cadascun dels encontres amb Barack Obama. Fins i tot va aprofitar que la dona de Ronald Reagan, Nancy, estava malalta per tal de donar-li suport des de la televisió i, evidentment, tornar a citar el seu cognom. Estava clar que McCain volia vincular la seva imatge amb la que els americans tenien de Reagan.
McCain també va citar Kennedy –de fet crec que va esmentar a quasi tots els Kennedy- i a Madeleine Albright. Resultava evident que volia trencar els límits del partits i buscava en aquests referents dels demòcrates americans un nou horitzó per als seus vots. També va saber acontentar als més durs del seu partit i va retre homenatge més d’un cop a Henry Kissinger.
Què vull dir amb això? Doncs que habitualment les persones que citem en els nostres discursos diuen molt de nosaltres mateixos. Algunes vegades ho fem de forma conscient i al•ludim a tal o qual persona per tal de mostrar la voluntat de semblança. D’altres vegades es tracta de referències involuntàries. Però en ambdós casos els noms propis que citem mostren com volen aparèixer davant dels altres.
El Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que un partit que no condemna la violència terrorista i que juga amb les regles democràtiques fora dels límits que ens hem autoimposat també ha de quedar al marge de l’elecció ciutadana. Com és natural tothom ha reaccionat i dit la seva. Arnaldo Otegi també.
Em va cridar l’atenció com va acabar Otegi la seva roda de premsa postsentència. Després de criticar la sentència va dir que encara que li pesi al Tribunal Europeu la “cosa es mou, com va dir Galileu”. Eppur, si muove. I està clar que el missatge d’Otegi pretén mostrar que la seva visió del món és la de Galileu i que el Tribunal i la llei de partits es comporten com la Església catòlica del segle XVII. I no sé jo…
