El tripartit i els qui el composen, PSC, Esquerra i ICV, són a dia d’avui una espècie de Llei de Murphy amb potes. Durant els seus ja set anys llargs de vida, el tripartit ha estat sinònim de Dragon Kahn, d’inestabilitat, de crisi. Però mai tant com en els últims mesos tot allò que s’havien proposat els seus integrants havia tendit tan sistemàticament al desastre.
El PSC, amb un líder i president de la Generalitat que no pot ni assumir fer-se la foto amb un lema com “Som una nació. Catalunya decideix”, és el gran damnificat d’aquest moment que tant flaira a final de règim i que tot apunta que és un final de cicle claríssim. Tot els surt malament. Tot se’ls gira en contra. No n’encerten ni una. No convencen ni els seus.
Ara han quedat en evidència arran de la manifestació de dissabte en favor de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Han demostrat com anys i panys mirant de treure’s del damunt l’etiqueta del PSOE es poden dinamitar en pocs dies. I tot per quedar voluntàriament i unilateralment en evidència per un lema que cap president de la Generalitat no hauria de témer defensar, al carrer o allà on faci falta: que el poble de Catalunya tingui la paraula.
Que a més el PSC hagi utilitzat tan grollerament la senyera com a instrument al servei de la seva tàctica política ofèn el catalanista més light. I tot al servei de no exposar el seu màxim mandatari a una foto incòmoda per al PSOE, per a Espanya. Fixin-se com ens hem de veure. Quin paper més galdós, no troben?
Però tot plegat ha quedat massa grotesc, massa explícit, massa injustificable. Vaja, que no ha colat. El crèdit del PSC amb aquest tipus de tàctiques sembla que ha tocat fons. I si finalment Montilla i els seus s’imposen a tota la resta, hauran aconseguit una victòria pírrica via xantatge de rebentar la unitat si no es fa allò que un únic partit exigeix. Una gran i immensa irresponsabilitat. Impropi d’una força que en la passada campanya pretenia vendre que “ningú no farà més pels catalans”.
La resta de partits i els ciutadans anònims, per responsabilitat, per sentit de país, perquè hi creiem, dissabte ens manifestarem malgrat el molt que la nostra màxima institució política ha fet aquests dies per desmobilitzar-nos. Perquè la gent s’hi abocarà. No en tinguin cap dubte. Perquè aquesta societat cada dia que passa té més clar que vol decidir. Per començar, en pocs mesos, sobre si vol seguir presenciant en directe un govern que sembla que estigui demanant un relleu a crits.
