“Quina diferència que hi ha entre els grans polítics i els altres, àvids d’ambicions mediocres! Aquests darrers prioritzen el seu triomf a curt termini, sense veure on van, sense saber-ho, fins i tot sense preocupar-se’n; en el seu camí, han decebut els altres, s’han decebut a ells mateixos, però poc els importa el menyspreu o l’odi que susciten. Llavors aquest èxit tant esperat pot esdevenir un drama, o encara pitjor: una vergonya. L’exercici de l’autoritat és cruel amb qui no sap què fer-ne!”
(Maquiavel en democràcia, Édouard Balladur)
Quin preu cal pagar per arribar al poder? Les males arts de les organitzacions polítiques a l’hora de competir no tenen límits. I, sovint, ens adonem que els veritables enemics els tenim a dins de casa nostra.
L’exprimer ministre francès Dominique de Villepin s’asseu des d’ahir al banc dels acusats en un judici que a França ja el consideren com “el judici de la dècada”. Se l’acusa de conspirar per desacreditar Nicolas Sarkozy en una fosca y maquiavèl•lica trama que va esclatar públicament el 2004, en un període en el qual els dos ambiciosos ministres lluitaven per fer-se amb la victòria del partit i ocupar la presidència de França. Una lluita sòrdida que només apel•lava a afers purament interns de la política francesa. Sarkozy va sortir victoriós d’aquella primera batalla. Ara, pretén guanyar la guerra en presentar-se com a acusació en l’anomenat cas Clearstream i deixar que Villepin s’acabi morint de vergonya.
Zapatero és un gran admirador de l’hiperlideratge de Sarkozy, un polític al que considera prou ambiciós com per sobreviure a la mort, com diria el polític francès Édouard Balladur en el seu best-seller Maquiavel en democràcia. De fet, aniria més enllà afirmant que Zapatero voldria ser Sarkozy… I tot fa pensar que ho comença a aconseguir, sobretot si parlem de la rebel•lió interna que es comença a ordir dins del seu propi partit. Malgrat que en el darrer comitè federal del PSOE d’aquest dissabte passat, els socialistes van tancar files amb Zapatero per mostrar públicament que no està sol en “el seu moment més difícil” –és a dir, el de la crisi econòmica-, Zapatero també comença a sospitar que s’enfronta a una guerra interna, capitanejada pels més veterans, que ja no s’inhibeixen en qüestionar la política econòmica del president espanyol i en criticar els seus moviments amb determinats grups de comunicació. Una guerra interna que tot i de cara enfora no sembla tant bruta com la de Villepin, sí que pot acabar deixant al president sol i malgirbat. Tanta por té Zapatero als prohoms socialistes i al seu lideratge, que fins i tot alguns ja diuen que està intentant evitar que Felipe González esdevingui president del Consell d’Europa. D’aquesta manera, s’estalviaria que el gat vell li fes ombra durant el primer semestre de l’any que ve, quan es convertirà en president de torn de la UE. Si Zapatero vol deixar empremta, encara que sigui mínima, com ho fa Sarkozy, primer haurà d’abandonar la idea de satisfer els seus fantasmes personals. Sinó pot ser que acabi repetint les mateixes paraules que Thatcher va pronunciar el 1993: “El que em va doldre va ser que m’abandonessin aquells a qui sempre havia considerat els meus amics i aliats, i les falses paraules amb les quals disfressaven la seva traïció com a consellers sincers i preocupats de la meva sort“.
