Furgar en la debilitat

"Quina mena de consulta s’atreveix a fer l’estat a Catalunya? Què està disposat a fer-nos votar? Val la pena furgar en aquesta debilitat"

Hi ha negociacions retransmeses en directe a base de filtracions i compareixences davant la premsa, i n’hi ha de discretes. Les d’aquests dies entre el PSOE i ERC són de les segones, i per tant és molt difícil saber exactament de què parlen. Si és cert que la negociació de debò serà la que hi hagi entre governs, ara PSOE i ERC estarien simplement establint les regles del joc i preparant l’escenari, una mena de negociació sobre la negociació: qui seurà a la taula, de què s’hi parlarà, quin calendari tindran les converses, com es verificaran els acords, com es vetllarà pel seu compliment, com s’informarà l’opinió pública en cada moment, etc.

Si se’n surten, hi haurà investidura i ben aviat el govern espanyol i el català seuran cara a cara per parlar del fons del conflicte, que és el col·lapse de l’actual relació juridicopolítica entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Allò que es va establir l’any 1978 ha saltat pels aires per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010) i per la seqüència de fets gravíssims esdevinguts posteriorment, amb el colofó final de la sentència del Suprem contra els líders polítics i socials catalans (2019). Una part molt rellevant de la societat catalana, que no sabem si és d’una mica menys o d’una mica més de la meitat, creu que la solució d’aquest col·lapse és la independència de Catalunya. I la part de la societat que s’oposa a la independència està dividida entre els que voldrien un nou pacte d’autogovern i una minoria que ja els està bé l’ordre actual. Això és el que diuen totes les enquestes i els resultats electorals. En qualsevol cas, hi ha un fet incontrovertible: el pacte constitucional, a Catalunya, està trencat des del dia que va entrar en vigència un Estatut d’Autonomia sense ser refrendat pel poble. I d’això ja en fa 9 anys.

Estiguem a les portes d’una solució o faltin encara vint anys per arribar-hi, a ningú se li acut que el final del conflicte no sigui a través d’una votació. Fins i tot en l’escenari extrem i improbable d’una independència per la via insurreccional, seria necessari en algun moment un referèndum de ratificació per afermar el nou estat, assolir el reconeixement dels països de l’entorn i poder-hi establir relacions diplomàtiques. Que d’una manera o altra acabarem votant, doncs, és difícilment discutible. Ara bé, què és exactament el que es posarà a votació, quan aquesta votació arribi? Això dependrà de la relació de forces entre les part en conflicte.

Mentre no sigui capaç d’imposar un referèndum d’autodeterminació clàssic (independència sí o no), segurament l’independentisme faria bé de treure el màxim suc possible de l’evidència que el pacte constitucional ha col·lapsat a Catalunya i que sense votació no hi ha solució. Hi ha moltes maneres de consultar els catalans, i si no es pot fer sobre el seu futur, per què no fer-ho sobre el seu present? S’atreviria, l’estat, per exemple a preguntar els ciutadans de Catalunya sobre la Constitució i l’Estatut vigents? I si la resposta és no, com ho explicaria? De fet, quina mena de consulta s’atreveix a fer l’estat a Catalunya? Què està disposat a fer-nos votar? Té alguna proposta? Val la pena furgar en aquesta debilitat.

 

L’oportunitat que s’obre ara no és, segur, l’Oportunitat en majúscules. Si el partit espanyol guanyador de les eleccions ha acceptat seure i parlar és simplement per una qüestió d’aritmètica: necessita els vots d’ERC per a la investidura. És obvi que l’autodeterminació no es conquerirà per una necessitat aritmètica puntual del PSOE. De fet, si es pogués conquerir així, voldria dir que l’independentisme ha estat equivocat tota la vida. Però això no vol dir que amb les cartes que hi ha sobre la taula no es pugui fer avançar la posició del conjunt del moviment independentista. A veure com les juguen els dirigents implicats.  

 

Comentaris