Si és per veure qui la té més llarga, el debat sobre qui ha aportat més vots a la victòria independentista del 27S no té cap interès. En canvi, si és per entendre com s’ha construït la majoria parlamentària actual i quines poden ser les estratègies per fer-la encara més àmplia, aleshores val molt la pena parlar-ne.
S’han publicat anàlisis de transvassament de vot que dono per bones perquè les signen experts en la matèria. No sé com s’ho fan per arribar a la conclusió que 75.000 votants de X aquest cop han votat Y, però no ho discutiré perquè ells en saben i jo no. Ara bé, crec que aquests gràfics amb fletxes creuades en totes direccions corren el risc de ser arbres que no ens deixen veure el bosc.
Mirem de veure el bosc, doncs. Al 2012 hi va haver eleccions al Parlament i van ser escollits 24 diputats independentistes. 21 d’ERC i 3 de la CUP. Cap altra força política es va presentar a les eleccions proposant la independència de Catalunya. Tres anys després, unes noves eleccions han portat al Parlament 72 diputats independentistes. En tres anys, l’independentisme ha passat de 24 a 72 diputats. Un increment espectacular de 48 diputats.
D’aquest increment de 48 diputats, la CUP n’ha aportat 7 (ha passat de 3 a 10). Els altres 41 els ha aportat Junts pel Sí. No són proporcions gens sorprenents: la CUP juga en un extrem del tauler polític (anticapitalisme, canviar-ho tot, capgirar, punys alçats, etc) i Junts pel Sí juga en el centre del tauler en fons i forma: és una candidatura de concentració que va del centre esquerra reformista al centre dreta reformista, i en el centre del tauler sempre hi ha més votants que no a l’extrem. Que la CUP aporti 7 diputats i JxS 41 no vol dir que la CUP ho faci pitjor que JxS. Al meu entendre els dos ho han fet igual de bé, de fet crec que els dos ho han fet extraordinàriament bé en el terreny de cadascú. Simplement el públic potencial d’uns és, a dia d’avui, molt més petit que el dels altres. Numèricament, però, no hi pot haver discussió: qui fa la gran operació de trasllat de vots des de l’autonomisme cap a l’independentisme és Junts pel Sí.
Així és, substancialment, com hem arribat a la majoria parlamentària actual: desplaçant el centre. Fent canviar d’opinió una gran massa de votants tradicionals autonomistes en l’eix nacional i reformistes en l’eix social. Sóc de l’opinió que qualsevol operació de noves sumes a partir d’ara ha de mantenir l’estratègia que ens ha portat fins aquí. No és veritat que la batalla del creixement futur només es jugui en el centre, i tampoc no és veritat que es jugui només en el terreny de l’esquerra transformadora. Es juga alhora en els dos camps, i tenim la sort que l’independentisme disposa de sengles eines molt eficients en cada camp. Deixem que les dues continuïn treballant el seu públic potencial i deixem que ho facin amb els seus millors efectius. Funciona.