Sense haver tingut temps de digerir del tot el full de ruta presentat pel president Mas, comentaré els punts que m’han inquietat més.
La primera cosa que em preocupa té a veure amb la primera part del procés que va plantejar ahir el President. És a dir, amb la configuració d’una llista mixta i de país que guanyi unes eleccions plebiscitàries per majoria absoluta. Tot i reconèixer que serà difícil que s’hi sumin tots els partits que podrien sumar-s’hi, Mas va venir a dir que impossible is nothing. El problema és que ell fa mesos que parla amb tots els partits i sap perfectament que ni Esquerra ni la CUP -ni per descomptat Unió i ICV- tenen cap mena d’intenció d’unir-se a una llista conjunta. Qui ho consideri oportú pot criticar tant com vulgui aquests partits per no voler sumar-se a la festa, però el fet és que des del principi han dit que ells no hi volen anar, i per tant, la seva participació no pot ser un requisit imprescindible del full de ruta del President. Per això, el fet que ahir donés tanta importància a la candidatura unitària, em fa sospitar que, en comptes de voler trobar una solució factible i adaptada a la realitat, potser el que pretén és deixar en evidència els partits que no volen sumar-se a un allista mixta. Potser m’equivoco, potser Mas els ho ha demanat públicament en un últim intent, sincer, de pressionar-los i convèncer-los, i potser fins i tot se’n surt i al final aquests partits s’hi acaben apuntant. Tot i així, que un punt clau del seu pla s’aguanti sobre una probabilitat tan petita, treu credibilitat al seu full de ruta.
Per parlar del segon punt que m’inquieta hem d’acceptar la premissa que al final sí que hi ha una candidatura com la que proposa Mas. Una de les tasques que el President va dir que hauria de dur a terme aquesta plataforma de govern és “proposar l’obertura de negociacions formals amb mediació externa per acordar les condicions de la constitució del nou estat amb el propòsit que siguin justes, respectuoses i profitoses per a totes les parts implicades”. O sigui, que aquest govern català haurà de dir que vol reunir-se amb Rajoy i amb un àrbitre per negociar, entre tots, els termes de la independència i que tothom en quedi la mar de content. Després d’un any i mig de mandat -com a màxim-, s’hauran de fer eleccions constituents i, simultàniament, un referèndum perquè els catalans decidim “la proclamació definitiva del nou estat amb ple coneixement de causa de com naixeria l’estat català en el context europeu i mundial”. On he de signar que hi vaig corrents?! El que em pregunto, és: L’inevitable xoc de trens amb l’estat, exactament, on és, en el calendari de Mas? Per què treu de l’equació l’única constant, l’únic element que sabem 100% segur que existirà? Què farem quan l’estat espanyol ens digui que no vol negociar? Què ens faran i què caldrà que els fem abans no puguem arribar al punt de poder votar amb normalitat en unes eleccions constituents i en un referèndum amb “ple coneixement de causa de com naixeria l’estat català en el context europeu i mundial”? Aquest és el full de ruta que el procés necessita! Això és el que hem de tenir preparat!
El full de ruta que ahir va proposar Mas, ni té en compte la diferència de visions que hi ha entre els partits independentistes ni té en compte l’inevitable merder descomunal que comportarà el trencament de la legalitat espanyola. És un full de ruta a la flower power que evita fer propostes sobre com superar els problemes més peluts que ens planteja el procés. Més que un full de ruta per trencar amb un estat colonialista sembla una carta als reis. Potser és això que els entesos anomenen “estratègia política”. Espero que ho sigui, perquè francament, vull pensar que el nostre líder, que a mi tan m’agrada, té un full de ruta secret que defineix què haurem de fer quan el seu full de ruta oficial caigui a trossos.
