La veritat és que avui volia parlar únicament del PP i del seu particular desembarcament a Catalunya d’aquest cap de setmana qui sap si rememorant l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil. L’anomenat “ejército de ocupación” – només a Catalunya rebé aquest indicatiu nom- es passejava ara fa setanta-cinc anys per carrers i places barcelonines vantant-se d’una victòria aleshores quasi segura en aquells temps de desolació i penúries de tota mena i condició. Amb l’arribada dels “nacionals” a la ciutat comtal s’ha bastit i conreat un mite de que Barcelona en massa, sentint-se per fi alliberada, sortí a celebrar i a retre homenatge a les tropes del general Franco. La realitat no podria ser més llunyana per bé que és cert que a la zona de la plaça de Catalunya s’hi aplegà un nombre de gent per enaltir al suposat exèrcit alliberador. D’aquí a dir que la Barcelona del 39 es mobilitzés majoritàriament per la victòria franquista i van molts pobles però ja se sap que com mals aprenents del llavors aliat i amic Joseph Goebbels la mentida cal fer-la molt grossa perquè esdevingui creïble. El que no és mentida és aquella frase del general Dávila trobant-se al Tibidabo i observant davant seu l’urbs catalana: cómo hemos permitido dejar crecer esto? A més d’un, segons pròpia confessió, se li van treure en aquell moment les ganes d’haver fet confiança en un exèrcit que en tot cas alliberava al poble de la intel·ligència, la dignitat i la humanitat.
Dic que volia parlar del PP però la realitat i les prioritats s’imposen i parlaré també del Barça i del que s’hi està coent darrerament en aquella santa però complicada casa. De fet als del PP ja els coneixem i sabem del què són capaços, res de bo, i del valor que donen a la ‘paraula donada quan té relació amb Catalunya, cap ni un, o del què en podem esperar d’una classe de gent que cada cop que han governat mostren el tarannà d’una dreta antiliberal, inveterada, rància i agressiva vers la diversitat nacional, cultural i de criteri. Al front sense novetat, diríem, i massa tard perquè canviïn d’un tarannà orgullosament i obtusament autoritari i que ens atansa a un període del qual mai han abjurat i que justament ara en recordem la seva entrada a la capital de Catalunya.
El Barça, per cert, també sortí perjudicat per l’arribada dels nacionals i s’inicià una campanya d’espanyolització que pretenia desmuntar i desnaturalitzar un club que fins llavors havia estat sempre clarament al servei d’un poble. Sunyol com a president màrtir n’era l’exemple més fefaent. Avui el Barça, com a institució, desenvolupa un rol ben diferent a l’ideat pels franquistes i, tot passejant la catalanitat, té una projecció global que a més d’un d’aquells casposos anticatalanistes faria enrogir. Dit això darrerament en aquella casa passen coses que a molts barcelonistes no ens agraden i ens allunyen d’uns valors com els que sempre hem volgut predicar.
Sense negar ni alterar la presumpció d’innocència que tothom mereix, el cert és que sobta la manera per la qual el president Rosell ha abandonat la presidència del club. Més d’un ha aprofitat per dir que era un senyal inequívoc que indicava un implícit reconeixement de culpabilitat. Puc entendre aquest raonament però tractant-se d’una directiva que tan poc i malament ha cuidat la seva política comunicativa i estratègica, podria ser, fins i tot, que es tractés de tot el contrari.
Efectivament Rosell no és un monstre de l’oratòria que fa embogir marees humanes, tampoc dimana ni encomana simpatia allà on va. Ara bé, més d’un, i per això se’l va votar, comptava que Rosell era un home de bons contactes, cosa més que possible, bastidor d’estratègies duradores i efectives, cosa ara discutible i amb un full de ruta clar i contundent que ara l’haurà de continuar, si s’escau, algú altre. D’ell s’esperava resiliència, de la seva junta també però els clubs de futbol com mostrà Laporta i d’altres són per definició molt presidencialistes, fet que ara s’ha vist desautoritzat arran d’una dimissió que ha sorprès, com es diu en aquest casos, a propis i estranys. Alguns encara no s’ho creuen per com de ràpid s’han precipitat els esdeveniments.
Portem uns anys a can Barça on tornen a donar-se massa indicis, només indicis?, de personalismes, sectarismes i egos exagerats, d’aspiracions altives i ufanes i propòsits tèrbols o no gaire reconfortants. Fóra injust vincular tots aquest comportaments només a l’època d’en Rosell ja que també en el passat recent i llunyà s’han donat circumstàncies per l’estil que projecten una ombra de dubte a l’entitat, a més d’una pèrdua de prestigi i credibilitat. Rosell va prometre acabar amb tot això i ara ens trobem que surt amb la cua entre les cames i per la porta del darrera. Una llàstima per tots el culers i imagino que també per ell. Especialment si és, com desitjo, completament innocent.
Espero que el president Bartomeu hagi après quelcom d’aquestes darreres experiències i faci una lectura crítica davant d’una sèrie d’esdeveniments mal gestionats per la junta directiva encapçalada per l’anterior president i amic personal seu. Aquesta directiva va perdre una gran ocasió des de bon començament del seu mandat d’enterrar la destral de guerra amb Laporta i la seva gent. Si consideraven que hi havia qualsevol frau per denunciar ens podrien haver estalviat escenes teatrals com les de la “due dilligence” a l’assemblea del club i portar les coses amb més transparència i categoria i amb menys escarafalls i esperit de revenja. Fent-ho així han provocat una reacció d’aquells desplaçats que ara se’ls hi gira en contra. Insisteixo si amb determinats, i controvertits, temes han pogut tenir raó, aquesta l’han sovint perduda, per la manera tan barroera de gestionar la comunicació.
Bartomeu ha de ser el president de tots els barcelonistes, ha de retornar el crèdit a aquesta junta i ha de ser honest i fer veure que ho és. D’altra manera li passarà el mateix que a l’anterior president. No ens val que ens diguin que un jugador costa una quantitat quan després es coneix que era una de diferent en virtut d’un no se què de pacte de confidencialitat que generarà encara més suspicàcies. I que, en aquest sentit, ens posi un altre directiu l’exemple del cas di Stefano a mi personalment em produeix vergonya. Vergonya pel desconeixement del cas de l’astre argentí i vergonya per la ignorància de la situació política de l’Espanya dels cinquanta. Un altre exemple de pèssima comunicació i de barrejar naps amb cols. La junta ha de donar exemple i ha de recuperar la legitimitat perduda. Si són honestos no els hauria de costar gaire. Els trumfos els tenen a la mà i és lícit i lògic que els facin servir en la defensa legítima del seu projecte i gestió. Si són nobles, i bons comunicadors, que comencin per admetre que abans del 30 de juny el soci té una cita amb les urnes. La legalitat de vegades està renyida amb la legitimitat i aquest és ara un dels casos. Si ho fan bé guanyaran i hi guanyarà el Barça.
