Fuckin’ Money Man

"Tot pot mutar, però la desaparició d’una llengua és, a més de trista, irreversible"

Un altre cop, la llengua a debat. En una sola setmana, entre el reportatge Llenguaferits del 30 minuts i la cançó de Rosalía en català, la salut lingüística del país ha tornat a un primer pla com feia temps que no hi era. Com bé diu l’eloqüent Francesc Marc Álvaro, a Catalunya bona part de la població es veu capacitada per entrenar un equip de futbol, organitzar una càrrega policial i decidir què fer amb el català perquè –ras i curt- no desaparegui. A més d’aquests col·lectius de coneixement universal, hi afegiria experts en educació, comunicació, alimentació i extinció d’incendis.

Vagi per endavant que, sense voler desmentir l’amic Álvaro, no sóc capaç d’incloure’m com a entès i molt menys prescriptor en cap d’aquests àmbits. Però de tots, és la llengua el que em preocupa d’una manera més especial. Més que res perquè tot pot mutar, però la desaparició d’una llengua és, a més de trista, irreversible. No crec que estiguem en aquest escenari a curt termini però un cop de vista a l’historial del Youtube de la tauleta dels meus fills no em fa estar tant segur pel que fa a les pròximes generacions.

 

De totes maneres, optimista com sóc de mena, el simple fet que la llengua sigui motiu de debat ja és un bon senyal. Si es cau en el passotisme, això condueix al menysteniment i d’aquí al lament per la pèrdua. Si hi ha debat, hi ha vida. La controvèrsia, com tantes coses en aquest país, passa per si s’adopta una inflexibilitat que en garantirà la puresa o bé si s’és més permissiu a canvi d’eixamplar la base, en aquest cas de catalanoparlants. Haig de dir que, com que no sóc ni filòleg ni sociòleg, no tinc una resposta determinant al dilema. Però sí que tinc clar que entre que Rosalía canti en català i que no ho faci, prefereixo que ho faci; encara que el preu a pagar sigui la barreja amb l’anglès o la llicència del famós ‘cumpleanys’.

El futur del català passa pels joves més joves. Ells recolliran el relleu de la parla que nosaltres vam heretar de la clandestinitat dels nostres avis, de la recuperació dels nostres pares i de la nostra globalització. Que l’Àlex Hinojo hagi obert el meló social de les tecnologies a través d’una torradora i que Rosalía hagi fet arribar el català a quatre milions de persones en 48 hores és una bona notícia pel català encara que ben bé no sapiguem quina forma donar-li a tot plegat. I si hi ha qualsevol dubte només cal pensar en si l’alternativa (que ningú es preocupi de les aplicacions i que una artista de 26 anys de Sant Esteve Sesrovires exclogui el català en la seva projecció internacional) és gaire millor.

 

Comentaris (2)
Marguru Fa 2 mesos
Al menys la torradora no et deu portar la contrària... 😏
OLIVETTA Fa 2 mesos
Es mes facil parlar amb una torradora que parlar amb un neci ,perque aquet no te idea de la seva necedat ( sres politics ii etc.