A vegades, la victòria es fonamenta sobre la frustració del rival. Aconsegueixes vèncer perquè l’enemic es desespera. Perquè amb intel·ligència i paciència has evitat tots els cops que han intentat clavar-te. No és la manera canònica de guanyar, però és efectiva i especialment demolidora pels contrincants. Les pel·lícules han creat una imatge molt específica de l’èxit. Una manera de relatar la victòria que es construeix sobre una actitud activament heroica. Un desenvolupament segons el qual el protagonista (és a dir, nosaltres) actúa de manera decidida sobre una situació per derrotar els enemics. Una imatge antiga i mítica però poc adaptada a una època on la resiliència és un bé absolut. Una virtut innegable. Des de les noves pel.lícules de súper herois fins al Barça de Valverde. Aguantar i saber patir és un element positiu i valuós.
Després del partit d’anada de la Champions contra el Liverpool, l’entrenador dels anglesos, Jurgen Klopp, va destacar que havia estat el millor partit dels seus jugadors en tota la competició. Segurament tenia raó. Tots els culers que vam veure l’enfrontament vam patir 30 minuts de superioritat anglesa indiscutible. Ens van atropellar amb un joc ràpid, intens i molt fi. Però tot i aquesta por, l’equip va resistir i va guanyar. Vèncer d’aquesta manera no només és positiu pel Barça sinó devastador pel rival. La frustració que provoca deixa l’oponent extremament desmotivat. És una sensació terrible. Aquesta tristesa. La ràbia d’haver sentit que t’hi deixaves la pell però que el Barça et passava per sobre. Frustració que també va aniquilar el Madrid i el Manchester United. Recordo periodistes de Madrid referint-se al joc del seu equip igual que Klopp ho feia parlant del Liverpool. El Madrid va jugar un dels seus millors partits de la temporada justament contra el Barça. I, de la mateixa manera que el Liverpool, van ser derrotats i es van sentir frustrats.
El Barça de Valverde ha estat acusat de destripar els valors de l’equip i del club. És vist (i sempre serà vist) com un entrenador pragmàtic que no ha dubtat d’esbandir les grans idees futbolístiques i culturals en les quals es fonamenta aquesta institució. Però al contrari que el Barça de Luis Enrique, el Barça de Valverde entronca perfectament amb una de les idees més fermament catalanes: la resistència. La tossuda convicció que tenim raó. La capacitat de frustrar un rival que ens vol veure vençuts. I ho fem amb intel·ligència i paciència. Dues virtuts que ens sobren en aquest país.
