Fruita, drets i coronavirus

"Què comprem? Com es produeix allò que comprem? Les empreses respecten els drets humans? Els treballadors estan protegits en aquesta pandèmia?"

Una de les estratègies postcovid més acceptades és la de reforçar el comerç de productes locals, no només per reactivar l’economia, sinó també per anar cap a la sobirania alimentària. A casa nostra, bona part de la fruita dolça prové de Ponent, on, cada any, ens continuen removent la consciència les imatges dels temporers, molts d’ells migrants sense papers, que dormen amuntegats en naus industrials, cases abandonades o carrers.

Ara, amb el confinament, són molts més dels habituals els que s’hi han apropat per mirar de sobreviure després de dos mesos sense cap ingrés. Per posar-hi xifres, ara mateix hi ha unes tres-centes persones dormint al centre històric de Lleida sense cap tipus de protecció ni mesures d’higiene contra la pandèmia. Impacta la imatge d’enviar-hi la guàrdia urbana, BOE en mà, com a solució, quan no ho és.

Són temps excepcionals, però aquest és un problema cíclic i crònic d’un sistema basat en l’explotació, amb jornades laborals de dotze hores en condicions molt dures, un salari massa baix i pocs allotjaments per acollir els treballadors, malgrat això darrer sigui per llei obligatori. El tema és complex i, com totes les complexitats, la seva gestió acaba en un passar-se la patata calenta entre administracions i donar-se les culpes recíprocament. I és que encara cap d’elles ha proposat mesures efectives per gestionar l’emergència humanitària anual alhora que canviar el model.

La regularització immediata d’aquesta mà d’obra és imprescindible i responsabilitat de l’Estat, però les condicions socials i laborals que tenen ho són de les conselleries de Treball i Agricultura, sense oblidar que els ajuntaments han de vetllar per la gent que es veu obligada a dormir al carrer al seu municipi, oferint alternatives, ajudes i protecció. I és que no es tracta de criminalitzar el ja prou tocat món de la pagesia, en el que hi ha bones i males pràctiques, sinó d’avançar cap a un model de fruita amb drets i justícia social, on tothom assumeixi la seva part de responsabilitat. Cal fer-ho ara, amb governs d’esquerres arreu i una situació d’emergència sanitària que es pot agreujar a la demarcació de Lleida si no es proporcionen les mesures de protecció necessàries.

Costa molt parlar de tot allò que passa al mal anomenat territori, aquella part del país allunyat de la metròpolis de Barcelona, el centre mediàtic. Ara bé, que la llunyania no ens faci perdre el sentit i la responsabilitat que com a consumidors tenim arreu. Què comprem? Com es produeix allò que comprem? Les empreses respecten els drets humans? Els treballadors estan protegits en aquesta pandèmia? Sens dubte una societat crítica esdevindria més fàcilment una societat compromesa.

Al final, la situació dels temporers a Ponent és només l’altra cara de les morts a la Mediterrània, la d’aquells que han aconseguit travessar-la buscant un futur que no han trobat. Si som capaços de valorar la implicació dels manters cosint mascaretes durant la pandèmia, aplaudint-los i donant les gràcies, potser hauríem de mirar cap al far west i cuidar qui ens cull la fruita, per demanar una producció amb criteris justos i ecològics. És a dir, un present pels temporers, un futur per la pagesia i una fruita de qualitat i de proximitat per tots.

 

És difícil fer-ho. Sovint la comoditat urbanita, els preus marcats per intermediaris i cert supremacisme blanc amb tints xenòfobs amagat darrere d’afirmacions com és que ningú vol treballar al camp, no fan més que perpetuar unes pràctiques laborals i unes condicions de vida properes a l’esclavatge. El problema potser és que tot i estar a prop estan lluny, que tot i saber el nombre de persones que hi malviuen no en sabem el nom, que tot i veure els seus rostres als mitjans no en coneixem les històries. Tanmateix, si hi ha algun aprenentatge de tantes morts per la Covid-19, aquest ha de ser el d’humanitzar les xifres, per a que la distància física no sigui també social, per a que, amb la crisis econòmica que tindrem, ningú es quedi enrere.

En el mentrestant, 40.000 treballadors de la fruita (mal)viuran a Ponent les properes setmanes. En plena desescalada, amb mesures de confinament parcial, protecció individual i distància física vigents i imprescindibles, és més urgent que mai arromangar-se a tots nivells, perquè, per ara, la regió sanitària no passa de fase degut al risc de rebrot.

 

Comentaris