Zelosament i intentant que la seva memòria no s’esvaís per culpa dels nous aires de la Transició, el pare del franctirador de Terrassa que volia matar Pedro Sánchez i que els Mossos han caçat recentment es va endur a casa seva, un cop va deixar de ser alcalde de Rubí, un bust del dictador Francisco Franco que formava part del decorat de l’ajuntament. És fàcil imaginar-se el senyor, amb aquell aspecte de falangista gris i trist, tot enfurrunyat, carregant a les seves pròpies espatlles la peça esmerçant tota l’energia que li hauria permès la indignació de veure el país trasmudant-se d’una dictadura recalcitrant en una democràcia en vies de desenvolupament.
El règim s’hauria desfet, però a casa, privadament, l’efígie del dictador Franco hauria romàs intacta, convertint-se en objecte de veneració pel seu fidel zelador. Un guardià de l’essència falangista que s’hauria encarregat d’instruir els petits de la casa perquè no deixessin de contemplar amb admiració aquella figura i tot el que representava.
Han hagut de passar 40 anys perquè un president del govern espanyol hagi decidit moure fitxa i anunciar que les restes de l’home que va enviar milers d’ànimes a fosses comunes sortirien del Valle de los Caídos i acabar amb el fet que la tomba sigui un centre de pelegrinatge pels seus admiradors. Milers de persones com els Murillo de Rubí han viscut tots aquests anys vetllant pel record de l’herència franquista.
Que existeixin partits com Vox evidencia que, de pares a fills, una cosmovisió falangista de la vida s’ha anat traspassant de generació a generació fins als nostres dies. I el més preocupant és que no disposem de la certesa suficient per dir que aquest traspàs de pares a fills s’hagi estroncat. Més aviat el contrari, tenint en compte que els oracles electorals pronostiquen que el partit feixista guanyarà representació parlamentaria en les properes eleccions generals.
