El destí ha volgut associar l’exhumació del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos amb el segon aniversari dels fets de l’1-O. I la memòria històrica que mai s’ha de perdre ens permet trobar un denominador comú entre Franco i l’1-O, la repressió. En tots dos casos l’argument també era el mateix, la llei i l’ordre. Franco, el dictador, aplicava les Lleis Fonamentals per reprimir a “rojos, maçons y separatistes”. L’Espanya del 2017 i 2019 també aplica la Constitució per reprimir la dissidència i la diferència, ja no de rojos i maçons, però sí de “separatistes”. Perquè Franco, en el seu dia, i Mariano Rajoy o Pedro Sánchez ara, apliquen el mateix principi: primer la llei, fora de la llei no hi ha res. Però, clar, que una dictadura com la de Franco –que el seu objectiu era mantenir l’statu quo perquè no canviés res—fos refractària a qualsevol inquietud social o política i la reprimís al·legant que era contrària a la llei és injustificable, però formava part d’un sistema que, com el seu nom indica, era totalitari, no democràtic. Però que en un sistema democràtic s’apliqui el mateix principi no solament és injustificable, sinó que és condemnable. Sobretot, perquè hi ha experiències recents de democràcies plenament consolidades (Canadà o el Regne Unit) que han resolt la inquietud per la via democràtica. Aquí no.
A Espanya s’han repetit les imatges d’un president de la Generalitat, Carles Puigdemont, havent de marxar a l’exili (2017) igual que ho va haver de fer Lluís Companys (1939). La diferència és que entre una imatge i l’altra han passat 78 anys; la diferència és que el 1939 hi va haver un cop d’Estat protagonitzat per Franco i el 2017 el regim d’Espanya era una democràcia parlamentària plenament consolidada. Però el resultat final és el mateix: fora d’una determinada manera d’interpretar la llei no hi ha vida. I cada cop que hi penso em ve a la memòria la frase d’Albert Sáez quan es preguntava si Espanya era una democràcia o una Constitució.
Si la gent de Catalunya, majoritàriament, creu en la idea del dret a decidir, és a dir, de fer una consulta vinculant sobre el futur del país només se’n sortirà si aplica una part del manual que va acabar formalment amb el regim de Franco: crear un estat d’opinió favorable al canvi. Sense oblidar que haurà de mantenir viu el conflicte a nivell internacional. Tot això, sabent que la peça que més molesta a l’Estat és la de Puigdemont i que intentaran acabar amb ell com sigui; que tots els poders de l’Estat estan alineats per esclafar qualsevol idea sobiranista o independentista; i que l’estratègia de propaganda aplicada en el seu moment per Joseph Goebbels –construir una realitat a partit d’una falsedat– està a ple funcionament. Però si l’independentisme vol tirar endavant el seu projecte ni pot córrer, ni es pot relaxar.
Ara que el destí ha associat Franco amb els fets de l’1-O convé recordar que la dictadura, amb tota la seva repressió i por, no va aconseguir apagar el sentiment nacional català.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar a aquelles persones que són a la presó o a l’exili per haver facilitat que els catalans votessin: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Marta Rovira i Anna Gabriel.
