Una de les caramboles més curioses de la crisi política entre l’Estat i Catalunya és que els únics que estan pagant els plats trencats per la banda de Madrid són la família Franco. Les agressions policials de l’U d’Octubre, l’enderrocament del Govern català, els abusos judicials, les represàlies contra els càrrecs electes, l’enfrontament contra diversos sistemes judicials europeus, el desastre d’imatge davant l’opinió pública internacional… Tot plegat ha empès el govern espanyol -sense cap oposició seriosa, ni política ni mediàtica- a anunciar diverses decisions de gran impacte: Exhumació les restes del dictador, desfalangització del Valle de los Caídos, revisió de l’existència del Ducat de Franco, suport polític a la reversió de la propietat del Pazo de Meirás i, finalment, qüestionament de la legalitat de la Fundació Francisco Franco, tot i ser considerada, des de la seva creació, com una entitat benèfico-docent i cultural, mereixedora d’importants desgravacions fiscals.
La família Franco no deu entendre res. El PSOE de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero sempre els va respectar els privilegis, considerats com una de les clàusules no escrites del pacte de la Transició. En aquest sentit, la monarquia sempre els ha reconegut el deute de la instauració i, de fet, totes les decisions en favor dels Franco -ennobliment, enterrament d’Estat, etc.- es deuen a Joan Carles I. Però, de cop, se’ls acaba la patent de cors. O, com a mínim, els privilegis més insultants.
L’Estat espanyol -i, sobretot, el sistema polític i econòmic que el domina- ha de recuperar una mínima credibilitat democràtica i no n’hi ha prou fent un govern amb moltes dones. Ho faran a costa del que sigui més vistós i menys essencial. O sigui que a Franco l’aixecaran les garrotades dels piolins. El que passa és que, com cantava el gran Manel Lucas aquell octubre històric, Franco no estava mort, no. Tan cert com que el volen desnonar.
