La tardor catalana ha deixat marques molt evidents en el sistema polític espanyol. L’opinió pública i els mitjans de comunicació internacionals han hagut de furgar per trobar una explicació a la violència policial de l’U d’Octubre i a la repressió posterior, manifestament impròpies d’una democràcia occidental. I una de les respostes, molt evident, és la continuïtat de les institucions franquistes a través de la Transició i fins arribar a ple segle XXI. Els fets són innegables i, al capdavall, el PP no tenia cap interès en desmentir-los.
Però la inquietud de les elits de l’Estat pel desprestigi internacional, sumada a la caiguda del PP, ha acabat estenent per Madrid la idea que cal fer alguna operació de neteja del règim. I la fórmula més fàcil és actuar, quirúrgicament, només contra la família Franco. D’aquí el desnonament del Caudillo del Valle de los Caídos, el qüestionament del Ducat de Franco, el suport polític a la devolució del Pazo de Meirás i l’orientació del punt de mira polític contra la Fundació Franco.
Però ja hi ha alguna cosa més, com la investigació sobre les condecoracions al torturador franquista Billy el Niño, que cobra una pensió i mitja gràcies al seu sadisme falangista. Però es revisaran només les medalles? I només en el cas d’un sol policia?.. Li serà molt difícil al PSOE dibuixar una ratlla, nítida, on situar la diferència entre la reparació històrica i, en paral·lel, la impunitat de la llei de punt i final de 1977.
De moment, la Fundació Franco es defensa recordant que la monarquia espanyola és una creació de la dictadura. I tenen raó. La tomba de Franco és la clau de volta d’un edifici polític que s’esquerda per Catalunya.
