En això de la fractura irreparable entre Catalunya i Espanya, tot és només una qüestió de calendari. Uns pensen que encara no ha passat i per tant que és evitable: per això avisen, per si s’hi és a temps. Diria que aquesta és, legítimament, la posició del president Montilla: ni per conviccions ni per interessos polítics li convé que hi hagi aquesta fractura i fa el que pot per avisar a Madrid que la sentència del Constitucional pot acabar-la de provocar. Certament, també intenta guanyar temps en any electoral, amb l’esperança que tot plegat esclati després de les eleccions i no pas abans.
Però alguns pensen que aquesta fractura irreparable entre Catalunya i Eapanya ja s’ha produït i alguna forma de xoc de trens polítics ja és a hores d’ara inevitable. La sentència previsible del Constitucional remata una feina que ja es va fent d’una manera o altra des que es va reconduir la transició: constatar que les fórmules eclèctiques, de compromís, no satisfan ni als ni als altres i no tenen sortida. La fórmula autonòmica no resol ni liquida les pretensions dels catalans i en canvi provoca malestar en l’Estat. I l’expressió Estat no és un genèric indeterminat, és una cosa que existeix, que té òrgans i organismes i personal al seu servei. On som no ens podem quedar. O s’avança o es recula. Aquest és el xoc de trens. Aquesta la fractura irreparable.
Tot i així, malgrat els advertiments assenyats del president Montilla i les seves crides a Madrid per fer alguna cosa que eviti la fractura, l’Estat no està fent res per evitar-la i no sembla gens preocupat per aquesta perspectiva. Malgrat que algú des de Catalunya, el mateix president de la Generalitat, els demana que tornin a explorar els camins del mig –com intentava l’Estatut- l’esperit dels temps no és favorable a aquests camins del mig. Però tampoc es detecta en els mitjans espanyols una gran preocupació pel xoc de trens.
Per què l’Estat ni evita el xoc de trens ni sembla preocupar-se’n? Només se m’acuden dues possibilitats teòriques. Un, que no s’ho creguin. És a dir, que s’hagin cregut la seva pròpia propaganda i pensin que el malestar català és una efervescència conjuntural, sense transcendència, o com a molt la gesticulació d’una classe política sense suport popular. Per tant, no hi haurà xoc de trens, perquè el tren català s’aturarà sempre abans del xoc. Una lectura atenta dels resultats de les consultes locals impedeix aquesta visió despreocupada. No estem davant d’una efervescència fictícia provocada per la classe política, sinó tot el contrari. Altra cosa és que trobi forma. I quan la trobi.
La segona possibilitat és que no els preocupi el xoc de trens perquè estan convençuts que el guanyaran. Que si l’equilibri inestable on estem es trenca i s’ha de veure si l’autogovern català recula o avança, si l’Estat perd poders o en recupera, ells tenen les de guanyar. No menystinguem aquesta hipòtesis. L’Estat fa molts anys que existeix i té molts mecanismes. No parlo de l’ús de la força ni tant sols de la imposició política. No sé si a Catalunya algú està dissenyant els discursos realistes i eficaços que caldrien en cas d’un xoc de trens, de cara a l’opinió pública internacional, però també per a l’espanyola i sobretot per al conjunt de la catalana, variada i complexa. Estic convençut que l’Estat sí que els està dissenyant. Tots tres. I que té una enorme confiança en les seves forces.
