Sembla que la gent de Podem està causant molts mals de cap a la classe dirigent. Arriba Podem i el panorama de la nostra política tremola més enllà de les querelles. Però, ¿què és Podem o Podemos? Hi ha fartum, allà fora. La política espanyola necessita un canvi, una sotragada, sacsejar-se les puces de sobre i començar a caminar cap els “vertaders problemes” de la ciutadania. La crisi hi ha ajudat; la corrupció ha omplert de fang les canonades; el PP ho ha malmenat gairebé tot. La sensació d’impotència i de presa de pèl s’ha fet insostenible en massa moments, tot i que la distracció mediàtica ajuda a què les tempestes no desbordin la tassa del cafè amb llet.
La set de justícia es calma amb quatre piulades mig gracioses, dues caricatures, amb les fotos de les tetes de la muller d’un futbolista —d’aquí el títol de l’article, que era només un reclam…—, i tres proclames a la sobretaula del diumenge, abans que la sogra s’adormi vora el gat. Els que ho passen malament troben en Podemos un altaveu per als seus desencisos. Podemos perquè no podem fer una altra cosa.
Els conservadors espanyols necessiten modernitzar-se, tot i els aires americans que els va voler fer empassar el senyor Aznar, que va fusionar el falangisme amb el neoconservadorisme ianqui, encara que sense passar pel liberalisme —ni pels cursets d’anglès per fascicles. Els socialistes espanyols continuen tractant la genteta com si fossin nens, amb parauletes ensucrades, promeses de subvenció i quatre copets a l’esquena. El socialisme fa com si tot el país fos un municipi en vigília de festiu. A França anaven fent això mateix…: i s’han trobat que els miracles no existeixen ni tan sols a Roma. La política no pot més que les matemàtiques; vostè pot actualitzar Karl Marx amb quatre gotes de Thomas Piketty, però 2×2 seran sempre 4. Quatre.
Tothom està massa enfadat i massa ansiós. El socialisme espanyol —i bona part del PSC— encara ens tracta com si les tietes haguessin d’arreglar les coses amb mitja dotzena de pastissos constitucionalment refets, quan el problema és de fons —de consciència—, i demana un seguit de reformes que, des d’un conservadorisme d’esquerres tan inamovible com el de dretes, seran molt males de pair. El secret per sortir de la crisi és posar-se les piles: així de simple, així de dur, així d’immenjable. Cal fer una reforma que posi la cultura i el mèrit, la feina i l’exigència en primera línia. Cal deixar d’enganyar-se: no hi ha altre utopia que la moral. Aquesta és la reforma que Espanya necessita, i que no pot venir de la mà del PP, per raons més que òbvies —i que no podem detallar per raons d’insalubritat. La resta és el de sempre —boira i somni—, encara que ara es disfressi de Podemos i ens vulgui fer creure que això s’arregla amb una reforma de la llei hipotecària i amb la reducció de la jornada laboral… A les 4 tothom serà a casa tocant el violí amb la nena. Oi tant.
Podemos, fet i fet, és pur iberisme. Torejar dialècticament, portar cueta, parlar de ‘la casta’… No és en Manolete, és en Pablo Iglesias…; un senyor que parla molt bé i mostra molta convicció, una convicció que arrossega, és ben cert, però que només pot ser un altre pas cap a la ximpleria de sempre. Podemos vol ressuscitar els somnis que l’esquerra va vendre en els outlets que la dreta va deixar construir amb les reformes de la llei del sòl. Podemos no és res més que una opció política que no està ni a l’esquerra ni a la dreta sinó amunt, cap el cel que invoca, cap el platonisme de les belles promeses de la democràcia, que només poden fer que sempre ser incomplertes.
És bastant obvi que tots voldríem plena ocupació, treballar menys, cobrar més, habitatge digne, flors a les finestres i trens molt puntuals. Tothom té somnis humits. Jo, per exemple, voldria una casa més gran, plena de gats i de rellotges de cucut. Per aconseguir això, però, he de vendre més llibres dels que vostès estan disposats a comprar-me. Què hi farem.
Podemos voldria que tot anés millor, i és ben cert que totes les coses es poden fer millor…: però per recordar-nos això no necessitem cap partit polític (quan es perd la noció d’exigència ens acabem trobant amb tot això). I aquest és el paper de Podemos, i fins aquí allò que em sembla que poden oferir… Que ‘Podemos’ és obvi; a mi em sembla que la seva actitud és més pròpia d’un venedor de remeis contra la disfunció erèctil que no d’un partit polític seriós (perquè d’això —de seriositat— ja no en queda gaire, el PP n’ha esgotat els últims pòsits).
I, a més, reprodueixen el vell vici nacionalista espanyol: ens reiteren que Catalunya no hauria de decidir sola… Els problemes de país no els capten; només veuen ‘desigualtats’ i martingales antipoder —justificadament ressentides—, quan del que es tracta és d’agafar el poder i de repartir-lo perquè tothom sigui responsable de la seva carcanada.
Hi haurà gent, a casa nostra, que se sentirà temptada per Podemos, animada pel PP i les seves repressions. Fins i tot a la dreta ja entonen en veu baixa allò que ‘Antes Podemos que rota’, en referència a l’oportunitat de capficar Espanya en aquesta tessitura —abans que veure-la separada de Catalunya.
Que el sobiranisme no s’emboliqui amb això; si ho fa, quedarem empantanegats una bona temporada provant de fer no sé quines reformes fiscals, batallant amb la llei de partits, amb la llei electoral i en les normes de l’escala de veïns. Primer serà arreglar l’antena comunitària que no Catalunya.
Podemos proposarà —si guanya— una reforma constitucional que l’esquerra haurà d’acceptar i que la dreta haurà de signar per a no perdre pistonada. El PP s’haurà de reformar o desaparèixer dividit cap a la dreta, amb els seus propis puritans. La ruptura de Podemos amb l’Espanya de sempre no és la nostra; que ens vulguin confondre és només un símptoma més del galimaties general. La gent ha exigit moviment, i a Catalunya se li ha donat sobiranisme. Només si el sobiranisme comença a decebre, Podem (os) tindrà la seva oportunitat, en la qual ja hi xapotegen, però, els nostres decebuts de tota la vida. Per sort, quan els sobiranistes comencen a fer el ximplet, surt amb PP amb alguna maniobra i ens arregla les coses.
Doncs res. —Avui, si vostès volen, en seguim parlant a les 19 hores a la Llibreria Calders, a Barcelona, que hi fem una petita festa literària. Salut i fins ara, petons, etc.
