Tant els fot

"Espanya deu considerar un avenç en els drets humans no comptar amb un grup paramilitar com els GAL"

La internacionalització del conflicte català té una esquerda inquietant. Una esquerda en la qual no havíem pensat quan vam imaginar que aquesta via ens portaria a una possible solució política. Ara, però, la cosa comença a ser evident: a la gent que configura l'Estat espanyol, tant els fot allò que diguin fora. Jutges, polítics, periodistes i fins i tot empresaris. Tots viuen en una bombolla nacional (i nacionalista) des de fa segles. Una granja (en el sentit més primari i bestial) on les coses es fan a la seva manera. Un ecosistema tan vulnerable que han començat a protegir-lo atacant els que discrepen en cançons o a Twitter. Tancant a gent a la presó per les seves idees polítiques i pel seu lideratge social. Enviant milers de policies per desmuntar manifestacions pacífiques. Perseguint presidents (Mas, Puigdemont, Quim Torra...). Tela. Penseu-hi un moment. Hi ha un cantant que ha hagut de marxar per evitar la presó que viu al mateix país que un president de la Generalitat que ha hagut de fugir per fer un referèndum. Tenim exiliats a Suïssa, també, i a Escòcia. I constantment els sistemes judicials d'aquests països (inclòs l'alemany) posen en qüestió la democràcia espanyola. I què? Tant els fot. Tant els fot que a Europa vegin que estan perseguint polítics electes amb acusacions del segle XVI com la sedició. Tant els hi fot que els jutges estrangers sancionin l'Estat per tortures un cop l'any. Tant els fot que els polítics del continent facin tuits mostrant preocupació i enuig per l'estat de la democràcia espanyola. Tant els fot perquè la nació espanyola està molt per sobre de qualsevol altra cosa. De les llibertats, la justícia o la llei.

Hauria d'haver-ne pres nota quan successius governs espanyols es van negar a negociar amb ETA l'autodeterminació. Al final, el missatge de fons que no vam entendre és que, per a l'estat espanyol, 800 morts pesen menys que la unitat nacional. ETA assassinava persones per aconseguir la independència del seu país. El govern espanyol es negava a negociar per evitar més morts amb l’objectiu de preservar la unitat del seu país. En ambdós casos, les víctimes eren menys importants que la pàtria. Pels uns i pels altres. No vam estar atents a aquesta mena de coses i, ves a saber per què, hem pensat que ara serien susceptibles a l'opinió dels demòcrates europeus. Ni de conya. Tant els fot. No oblideu que un dels jutges sentenciats a la Unió Europea per haver-se negat a investigar tortures és, actualment, ministre de l’Interior. Imagineu què faran amb Marchena si declaren nul el judici perquè Junqueras tenia immunitat. Per la mateixa regla de tres l'ascendiran a ministre de Justícia en un parell d'anys. Tant els fot. Espanya va primer. Tant se val ser un estat pària a la Unió. Tant se val estar marginat per la resta de països i ridiculitzat per jutges i fiscals. Són tan nacionalistes que fan trampes a les euroordres per aconseguir els seus propòsits i tal dia farà un any. Tot s'hi val per castigar els seus pitjors enemics: els que no són nacionalistes espanyols. El pitjor pecat.

 

Article 8 de la Constitució espanyola: "Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional."  Intentar avergonyir un estat que amenaça amb l'ús de la violència contra la independència és impossible. Espanya deu considerar un avenç en els drets humans no comptar amb un grup paramilitar com els GAL. La idea era bona. Mostrar a tot el món les mancances escandaloses de la democràcia espanyola. Era un pla fabulós. Lamentablement no vam tenir en compte una trista realitat: l'Estat és plenament conscient de les seves deficiències. Les assumeix i les accepta a canvi de defensar-se aferrissadament contra els catalans. Abans acceptaran ser un país marginat a nivell internacional que tolerar un referèndum.

 

Comentaris