El triomf de les sabatilles esportives enfront de les tradicionals sabates no només és el resultat d’una moda que ha aconseguit imposar-se en els últims vint anys sinó el triomf de l’efímer sobre el durador. L’èxit d’una sabatilla esportiva queda determinat per la seva capacitat d’emetre expectació davant constants novetats i transformacions mentre les sabates de sola de cuir reflecteixen el perdurable. Una bona sabata pot durar tota una vida per molt llarga que sigui. Perquè un bon parell de sabates puguin ser conservats es fa necessària la forma. La forma és un objecte rígid, ja que ha de mantenir l’estructura de la sabata perquè aquesta no es deformi, i alhora flexible perquè pugui adaptar-se correctament a la sabata. Ha de col·locar-se cada vegada que un es treu les sabates. La forma és un objecte que preserva la silueta de la sabata i una mostra que, no fa gaire, conservar les coses era sinònim d’intel·ligència.
Els passejants saben que no és el mateix caminar amb sabates que amb sabatilles esportives. La sabata ens porta a pas lent i les sabatilles ens impulsen a córrer. La sabatilla esportiva comunica vitalitat i la sabata un esforç erm per establir un estatus que ja ningú valora. Per una sabata, no és el mateix una forma de cedre que una de plàstic, sobretot per a qui l’ha d’utilitzar. La de plàstic soluciona el problema de deformació de la sabata; però la de fusta transmet a la sabata la sensació de contenir un segon peu artificial. Serveixi aquesta breu i imprecisa diferenciació entre la sabatilla que corre i la sabata que camina per a mostrar que vivim com ens calcem. No fa molt el ballarí i escenògraf Cesc Gelabert m’explicava que vivim i morim tal com hem ballat a la vida. Opina que cada gest, cada moviment que fem durant el dia genera una mena de coreografia que determina la nostra manera d’estar al món. Em sembla una sàvia i oportuna observació per a tornar als petits detalls, sabates, formes, gestos, moviments, com sostenim un paraigua o com ens emportem els aliments a la boca, com besem i com abracem.
Ningú pot escapar, en el seu dia a dia, al ritual de rentar-se, vestir-se, esmorzar o dinar. No obstant això, desatenem la forma en què ens comportem amb nosaltres mateixos en els hàbits privats quotidians del dia a dia. La rutina ens impedeix apreciar la quantitat de coses sorprenents que fem cada dia. Potser per aquesta raó veig en el fet de posar cada dia les formes en les sabates un gest noble, honest, sofisticat, que transmet un instant d’assossec, de continuïtat i de comunió amb un món civilitzat que acaba la jornada mirant això, les seves sabates.
