Les formes en política són importants, però, sovint, aquestes, o la seva absència, amaguen el fons de les qüestions a debat, les dinàmiques profundament arrelades a la nostra societat i la incapacitat de fer-ho millor en les relacions polítiques i personals. Parlem-ne amb alguns exemples que hem vist aquests darrers dies.
Per molt que des dels faristols setmanals dels partits s’insisteixi, amb més bona voluntat que credibilitat, de la necessitat d’acabar amb l’espiral de retrets, crítiques, discrepàncies i, fins i tot, alguns insults creuats entre partits independentistes, dies després de les declaracions conciliadores que es fan, els debats, les entrevistes als líders i les xarxes socials continuen igual de pestilents. Estem instal·lats en una dinàmica de precampanya electoral basada en escopir a la cara de l’altre un i tu més que no fa més que confirmar el final anunciat del marriage history indepe. La discrepància estratègica de fons amb unes formes barroeres i partidistes
Aquests dies veiem també com el Consell per la República a la Catalunya Nord perdia una dona al capdavant, la Júlia Taurinyà, i la seva assemblea, davant la urgència de la visita dels tres eurodiputats a Perpinyà a finals de febrer, configurava un nou nucli íntegrament format per homes. Cap raó justifica saltar-se, encara que sigui temporalment, la igualtat com a principi bàsic i irrenunciable de la República catalana. Ni malabarismes ni excuses. Ni temporal ni definitivament. Si ho fem, sempre trobarem una raó per continuar fent-ho. Si no hi ha dones en un lloc, aquest lloc perd tota la legitimitat de ser representatiu. I sí, si les dones no hi són, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres per a que sigui més fàcil ser-hi en lloc d’ocupar el temps de debat i els espais de poder. Les dinàmiques patriarcals de fons amb excuses d’urgència en les formes.
Els pressupostos han passat el primer tràmit al Parlament. Per primer cop els Comuns aprovaran els comptes d’un Govern de coalició amb la dreta catalana, l’estela dels convergents tant criticats. Ho dissimulen dient que el gripau que es mengen és boníssim, el més social de la història, i que l’àpat el fan per responsabilitat. I aprofiten per atacar dia sí i dia també la Presidència, per dissimular l’intercanvi de cromos que han fet, també a l’Ajuntament de Barcelona. Amagar el pacte amb la critica descarnada a una de les parts amb qui has pactat i, a més, fer-ho tergiversant unes desafortunades declaracions en defensa de la llengua catalana per part de l’alcaldessa de Vic. La llengua com a arma política, un cop més. L’autonomisme centralista estatal de fons i unes formes tramposes gens autocrítiques.
Totes aquestes formes que amaguen els fons reals, són pòsits d’aquella manera de fer política tant patriarcal i retrògrada, la del pit i collons, la de l’absència d’autocrítica, la del partidisme i els interessos propis, la d’amagar la realitat i construir discurs interessat i la de trobar excuses per saltar-se les normes bàsiques. Enmig d’això, hem viscut el divorci exemplar a Podem Andalusia, amb l’aparició conjunta de Teresa Rodríguez i Pablo Iglesias explicant per què els seus camins se separen, des del respecte, amb elegància, pactant la discrepància i prometent que es trobaran de nou en la defensa dels drets socials, la trinxera compartida. Un divorci acordat ben explicat. Una manera de fer que sorprèn a les esquerres, on el caïnisme és pràctica habitual. Per prendre nota i aprendre’n, també aquí, a Catalunya. I és que, si les formes són correctes, empàtiques i respectuoses, la gent entén el fons polític i ens estalviem espectacles públics vergonyants i guerra oberta sectària. Si les formes són amables, el debat serà sobre el fons de la qüestió i tots l’entendrem millor.
