El compacte per excel•lència de Ford és harmònic des del punt de vista estètic. Destil•la solidesa i aparença esportiva. Els seus trets són els mateixos que van servir per definir el monovolum S-Max i el Galaxy. Per això recorda poderosament al seu germà Mondeo. Com aquell, munta un engraellat frontal rotund, amb òptiques allargassades i un encaixa el capó en el naixement mateix del morro del cotxe. De perfil manté la identitat del primogènit, amb passos de roda marcats i un tres quarts posterior més músculs. El discret aleró que ressegueix longitudinalment el final del sostre i la mida mateix dels retrovisors laterals, fan que l’auto sembli més ample del què realment és.
A l’interior, la qualitat dels materials li fa guanyar enters. El quadre de comandaments és de nova factura i es nota que els plàstics han millorat. Imperen les tonalitats fosques i els tocs metàl•lics. No hi ha llacunes a l’hora de trobar la posició idònia davant el volant ni problemes de lectura d’indicadors. L’equipament varia en funció del grau d’acabats però l’ESP, un complet paquet d’airbags, el control de tracció i la regulació manual de la velocitat, venen de sèrie. I en la llarga llista d’elements opcionals hi trobem el climatitzador bizona, comandaments multifunció d’àudio, navegació i telefonia mòbil al volant i els fars adaptatius bixenó. Hi ha reserva de petits espais per als objectes de butxaca; una guantera de dos litres de capacitat i cèdula rígida de seguretat pels ocupants amb zones deformables d’absorció de l’energia per impacte. En definitiva, una colla de detalls que ara semblen evidents però que sorprendran a més d’un usuari i que han estat pensats pel dia a dia. Per afavorir el sentit pràctic del cotxe. Com per exemple, la supressió del tap de combustible independent (aquesta funció l’assumeix la pròpia tapa), la substitució de la clau convencional d’obertura de portes per un pulsador que activa l’encesa, el sistema d’avis de pèrdua d’aire en qualsevol dels pneumàtics o l’activació automàtica dels intermitents d’emergència en cas de frenada enèrgica.
I si furguem sota el capó davanter descobrirem una altra troballa. El fruit de la col•laboració entre Ford, Citroën i Peugeot: un propulsor TDCi acoblat a un canvi de sis velocitats que, en conjunt, esdevé tot un prodigi de força, suavitat i absència de vibracions. Proporciona 136 CV de potencia i gasta una misèria a velocitats legals. És relativament senzill mantenir-lo per sota els sis litres en itineraris combinats. Però té un lleuger inconvenient: ens serà molt difícil d’evitar observar amb periodicitat el compta-voltes perquè, amb l’oïda hi ha molts cops que sembla que el cotxe s’hagi parat. L’aïllament acústic és de matrícula!
A la pràctica, el Focus TDCi resulta prodigiós sobre l’asfalt. Es mou amb desimboltura ostentant un grau d’estabilitat poc freqüent entre els seus competidors. Amb una direccionalitat excel•lent. Sense perdre mai la forma. Seguint amb fidelitat mil•limètrica la trajectòria que marquem amb el volant. Podem dir que és un model polivalent quan a rodadura perquè també va bé en ciutat. Però és en carretera oberta on podrem arrancar-li les millors essències. En aquest escenari, l’objecte d’aquesta prova creix. I frena de meravella! Resulta un dels millors aliats per a devorar quilòmetres al ritme que ens imposem. Els autèntics puristes podran demanar com a opció unes suspensions amb el taratge més dur. Una alternativa que sembla ocasional si tenim en compte les aptituds de la geometria original amb què arriba el cotxe.
