Forces de Defensa

"Il·lusions sentimentals i patriòtiques plenes de bona fe i repúbliques fantàstiques"

Totes aquests nous partits d'esquerres que proliferen a l'esquerra de l'esquerra mostren un síndrome que seria entretingut de saber analitzar. A Barcelona sempre hi han abundat els entusiasmes més o menys anarquistes, ja és tota una tradició, com l'ou com balla, la sardana davant de la Catedral o la passejadeta digestiva per les Rambles… Hi ha en el país un esperit disconforme, però el més curiós és que està disconforme amb la seva pròpia disconformitat… D'aquí que sorgeixin com bolets plataformes i partits de tota mena redemptora, abonats al somni florit del Gran Canvi Per Fi. Tots tenen en Barcelona la seva sala de jocs. En un sentit o en un altre.

A l'alcalde convergent li han sortit els incendiaris en les nits de primavera, que és el pitjor que li pot sorgir a un alcalde convergent i amb ulleretes, que hauria de resar a l'Ordre cada matí, davant d'un semàfor, mentre es col·loca la corbata. Barcelona té l'atractiu de la seva desimboltura, el bikini humit que surt de la catedral, les fel·lacions furtives i el centre de negocis, la botigueta i el bar de copes, la sabateria ortopèdica i la noia amb els pantalonets curts, l'anunci de compreses i la sucursal bancària… Hi ha moltes Barcelones, perquè aquí ens ofega una mica el pluralisme, d'aquí el nostre caos, i la necessitat regular de passar l'escombra.

El que pot passar és que els encarregats de passar l'escombra se n'oblidin, i això ho acabem pagant en contenidors cremats, en farses i proclames i vells somnis substitutoris, ara que allò que era el Model Barcelona -créixer a còpia de participar d'alguna festassa universal: unes Olimpíades, una trobada de fabricants de telèfons, un fòrum estupidíssim de cultures, una convenció de pescadors de tonyina en llauna, etc.- ja sembla que no dóna més de si… Barcelona és la noia coqueta que té seduïdes les butxaques de mig món civilitzat -tot és sucós…-; però de Barcelona agrada que la noia en el fons sigui una mica puteta. Que ningú s'enganyi, i que vagin entrant els grans creuers. L'un rere l'altre.

Hi ha molts diners, a Barcelona. Aquesta olla no deixa de bullir, i d'ella en vessen un cigrons que tenen un gust fenomenal, i que des d'Espanya no deixaran escapar tan fàcilment. El potencial de la ciutat és immens, i d'aquí el perill de fer-la ingovernable. Espanya mossega el port i l'aeroport: per allà on entra tot el potencial de calerons perfumats. Si pareu bé l'orella, podreu sentir els euros com xiulen, invisibles en la nit quieta. I tot això enmig d'una situació econòmica que costa de redreçar, però que fet i fet té molt més múscul que la del conjunt d'Espanya. Sense una Barcelona forta no farem un país, i sense autoritat no hi ha cap mena de componiment ni alegria fèrtil.

Una Barcelona caòtica i burra és un regal que no podem oferir a l'espanyolisme, que necessita de la inestabilitat per a clavar la seva mala fe i posar una falca a l'entusiasme sobiranista. Els desordenats pensen en el país en tercer o quart terme: primer pensen en la Gran Transformació, després pensen en la seva carrera -o EGO: aquest és un partit transversal-, i només després té una mica de lloc la virtut patriòtica. Que usem la ciutat per a fer políticament el ximplet, doncs, per a perseguir-nos com en una mala pel·lícula de lladres i serenos, o per fer d'ella la gran capital sense hipoteques enverinades em sembla una mala estratègia, la qual pot acabar sent el pròleg del batibull que podem acabar veient en el Parlament. I tot això volent construir un Estat Propi!

Per sort, els senyors de l'ANC ens il·luminen i ens marquen el camí. L'ANC és aquell tiet solter que tots tenim a la família, que vessa d'entusiasme i de projectes poètics, sobretot a l'hora del vermut. L'ANC és aquella vídua jove i massa escotada que busca nòvio, i es fa un fart de riure fort a les festes, a veure si algú es fixa en ella, la porta al cine i li posa el plat a taula. Aquella tieta cau bé a tothom, a pesar que abusa del perfum, té les dents massa grosses i té una misèria a la mirada, molt de fons, derivada de la necessitat d'amor…

L'ANC ara diu que necessitem un exèrcit naval. Unes forces armades. Jo sóc amic dels exèrcits i de les tietes, no enganyo ningú. Crec que el pacifisme és una ximpleria que sempre aprofiten els dolents de la pel·lícula per a muntar un genocidi i deixar-nos a tots sense armes justicieres. Ara bé, parlar ara mateix d'unes forces armades catalanes em sembla una enorme poca-soltada. Necessitem metralletes, tancs i canons i avions de paper i d'acer del més fi, però no és el moment de parlar d'això, sobretot quan no sabem si d'aquí a sis mesos podrem pagar la nòmina de la tieta soltera, que treballa en una guarderia municipal.

L'ANC escriu unes novel·les delicioses. L'ANC infla el cap de la gent d'il·lusions sentimentals i patriòtiques plenes de bona fe i repúbliques fantàstiques: l'ANC vol que sortim al carrer, a pintar un Ve baixa o una Ve doble, i tot perquè es puguin fer unes fotos meravelloses des del Meteosat. Hem de prescindir dels al·lucinats, dels rarets, dels que s'avorreixen i enlloc de cultivar les virtuts quotidianes aspiren a fer del país -o de la ciutat- el seu parc de jocs infantils. Aquesta gent ens trencarà les joguines; de nen, jo també somiava en tenir un tanc i disparar contra l'escola de monges… Hi ha qui va anar a Catalunya en miniatura, i somia passejar-s'hi ara per sobre com un Massagran qualsevol, ple de constitucions i d'ànsies vaguíssimes. Però bé, tothom perd el temps amb el que vol. Vostè és aquí, llegint aquest article.

La meva proposta és que la Catalunya independent tingui una casa presidencial de cristall tallat, totalment transparent, dins la qual el president s'hi passegi vestit de blanc, del bracet de la seva senyora, com si fos el Gran Gatsby -però sense el contraban-, o com si fos un bibelot horrible de Lladró.

Doncs res. Records a la tieta, i bon cap de setmana.

 
 

Comentaris