La trajectòria política del MHP Puigdemont segueix com un destí la metàfora gaullista del seu exili. Posant-se fora de l’abast de l’estat espanyol, el president personifica la legitimitat de la República Catalana en llibertat. Com De Gaulle va representar la llibertat de la República i va fer un “appel” a la “France combatante”, Puigdemont representa la República Catalana i fa una crida a la Catalunya resistent. La negativa del Consell per a la República a participar en la taula de negociació, recorda la negativa del general De Gaulle a participar en les sessions del Consell Europeu que va provocar l’anomenada “crisi de la cadira buida” i va posar en risc la Unió Europea als anys 70.
Una taula de negociació de peregrina composició, on hi ha parts negociadores que s’asseuen a tots dos costats i, per tant, negocien entre elles mateixes, in foro interno. Una taula tan nombrosa que sembla una tertúlia en format televisiu, familiar a la majoria dels participants, polítics mediàtics. Una taula que perd contingut a mesura que creix el nombre dels participants. L’anatema del dret a l’autodeterminació en abstracte, formulat pel president Sánchez, es concreta amb la decisió del vicepresident Iglesias de renunciar a l’autodeterminació del Sahara. I qui diu Sahara, diu Catalunya, diu 15M esdevingut 155. I una taula a la fi, de llarg, molt llarg recorregut, fins a quatre anys, avisa un relaxat president Sánchez, que s’ha treballat les garrofes de la presidència amb tenacitat i un alt cost, encara que no tant com els assalta-cels de Podem. A més, quina és la urgència? La taula va servir com a trampolí per a la investidura. Un cop aquesta reeixida, esdevé un enutjos llast, una joguina trencada.
El Consell per la República no participa a la taula per tres raons molt importants o, millor dit, per tres absències de raons molt importants: perquè no es parla del dret d’autodeterminació, ni de la fi de la repressió ni de la figura del mediador internacional. Sí que protagonitzarà, en canvi, l’acte polític de Perpinyà, com un acte de reconeixement independentista de la legitimitat gaullista de Puigdemont.
Representa només un dels pols en què està dividit l’independentisme al llarg d’una fractura tan antiga com la pròpia humanitat, dos pols oposats, el possibilista, representat per ERC i el de confrontació, representat per la candidatura que posarà en marxa el MHP Puigdemont. En conseqüència, a la taula s’asseuen els governs, però només un partit, el possibilista, en la versió catalana o espanyola.
ERC veu amb molt mals ulls l’acte de Perpinyà, que considera un acte electoral de JXC perquè diu que deslegitima la taula en deixar buida la simbòlica cadira de “l’altre independentisme”, tot i que, una reducció d’assistents potser agilitzava els tràmits. La seva situació és tan penosa que no entén que precisament en aquesta cadira buida rau la seva feble força negociadora, la força d’amenaçar la part espanyola amb què, si no hi ha concessions importants, no es podrà amansir la fera de la confrontació.
La idea que les dues posicions independentistes, la possibilista i la de confrontació, la que pugna per consolidar el regne espanyol amb una Catalunya autònoma a dins, i la que vol la independència de Catalunya, són complementàries, com les dues cares d’una moneda, és tant absurda com grapejada. Té sentit a Espanya, on s’agraeix l’aportació possibilista a l’estabilitat del regne i se sobreentén que el suport a la independència és nominal, retòric i tan buit com la cadira buida de Consell. Però no té cap sentit a Catalunya, on la perspectiva és la contrària: el que no serveixi directament a la independència a curt termini és vist, amb raó, com un intent de perpetuar la situació actual de submissió i explotació colonial.
I aquesta pugna serà la que es dilucidi el pròxim 29: si a Catalunya preval l’esperit independentista o el possibilista de conformar-se amb alguna cosa que no serà perquè no pot ser una cosa diferent d’un nou i vell estatut. Una cosa que asseguraria les cadires dels participants durant quatre anys més, però deixarà buida la cadira de l’independentisme.
La força de la cadira buida, la que lluita per a la independència.
