M’enllitaré amb ell. És obvi. Això sí, serà cosa d’una o dues nits màxim. Una passió d’aquelles que cal de viure-les rotllo mascletà, i avall. El buscaré, el fitaré, el repassaré de dalt a baix, l’agafaré per banda, i au, cap a casa. Avui mateix si pot ser. Ara exactament no tinc present quan passarà, però tot just hagi posat un peu a les llibreries em faré amb un exemplar del llibre que ha escrit Pilar Rahola sobre Artur Mas. L’ha batejat com La màscara del rei Artur i només pel títol ja enganxa. En el meu cas, malaltia a banda, perquè ja m’apunta un front de dissensió, i això és divertit. Però veurem. Potser al final la tesi de Rahola és la meva mateixa respecte d’Artur Mas i la seva màscara. De moment, però, ja tinc nova lectura nocturna en el punt de mira.
El meu parer és que de màscara en Mas ja no en du. O si vostès ho volen, bo i admeten que d’això tots en gastem, sóc ferm defensor que el líder de CiU finalment ha trobat una que li escau, que no li fa nosa, que no el deforma, que li fa justícia i que a més ell de tot plegat n’és conscient. No havia estat així sempre. Al principi del seu periple com a relleu de Jordi Pujol van fer-li passar per un via crucis de provatures de màscara. Però al final, com gairebé sempre, la realitat és molt tossuda, es va obrint camí i així és com l’Artur Mas que veiem ara és més ell que avui però, al pas que va, menys que el qui se’ns mostrarà demà. S’ha deixat anar. Ha dit “fora màscares!” i a jutjar per moments com l’entrevista de dilluns passat a TV3, tot apunta que l’experiència està funcionant.
Diu la llegenda que el mític Néstor Luján defugia en públic de veure’s reflectit en miralls. I es justificava: “És que sóc tan lleig!”. Segons la teoria del company Enric Vila –que hi va dedicar una tesi– segurament d’allò que fugia Luján no era tant de la seva lletjor física com de la impostura de la màscara que havia hagut d’assumir per mirar de sobreviure econòmicament i vitalment al context que va tocar-li en sort de viure. Això a en Mas ja no li passa. Tinc per tant una immensa curiositat per veure què ens vol explicar Rahola amb això de la màscara del “rei” Artur. La llegeixo sempre amb atenció. Però aquest cop, amb ànsia.
A més passa que en Mas, de rei (vegis president), encara no ho ha estat. En canvi José Motilla sí. I aquí la màscara és més explícita. L’actuació és molt flagrant en el seu cas. Les necessitats electorals del seu partit fa temps (des que governa a la Generalitat) que l’han empès a assumir un rol que no li escau. Es veia claríssimament l’altre dia a Pinós, on va llegir un gran text amb una convicció que no hi va fer cap justícia. La interpretació era massa explícita, per sobreactuada, per forçada.
M’agradarà llegir, doncs, un llibre que parla de màscares amb un protagonista que segurament d’entre tots els propers candidats a la presidència de la Generalitat serà l’únic que no en gastarà, d’aquest gènere. Montilla perquè voldrà fer de Pujol i evidentment tindrà un problema. Puigcercós perquè voldrà fer de l’equidistant que mai no ha estat. Herrera perquè voldrà esdevenir el dur que les seves vermelles galtones delaten que no té atributs per esdevenir. I Sánchez-Camacho per aquella missió impossible que cau sempre damunt del candidat popular de torn quan cal que coli com a catalanista, ni que sigui una micona. Curiós, no? Està clar que aquest llibre cau.
