“Si hi ha voluntat política dels 28 [estats membres], es retorçarien els Tractats i la Catalunya independent seguiria dins la UE. Perquè, si es posen d’acord, els 28 poden traslladar el Parlament Europeu a Palamós”, comenta el corresponsal a Brussel•les d’un dels grans diaris econòmics europeus i gens partidari de la secessió —però sí de Palamós.
És a dir, que és irrellevant discutir ara mateix si la Catalunya independent seria interna, externa o migpensionista de la UE. Senzillament: no ho sap ningú. Invocar els Tractats no serveix de gran cosa: no preveuen un cas així i, per tant, permeten defensar qualsevol posició. Al comissari Almunia, els mateixos Tractats li servien per a dir una cosa fa un any i la contrària fa una setmana. És normal. A la UE, les lleis bàsiques estableixen criteris generals i obren espai per a que la política tanqui cada cas concret en aquest nivell. El dinamisme de la política complementa la rigidesa de les lleis i tots dos plegats acompanyen adequadament la societat. Una mano lava l’altra è tutte due lavano il viso.
Per tant, fora caretes. Què ens diuen els Almunias i Granells de torn? Doncs ens diuen allò que farien ells (expulsar Catalunya de la UE) o bé ens parlen dels seus dubtes (“no ho veig”, “no tenim amics”, “ho tinc poc clar”, etcètera). No ens expliquen, però, què passa si realment Catalunya és independent. Uns amenacen que si es fa el referèndum i surt que sí, no l’acceptaran i sabotejaran Catalunya allà on vagi. Els altres indiquen que tenen por o que ja els està bé com estem o les dues coses alhora. No hi busqui dades ni raons. De moment no en donen cap. Llàstima.
Com sempre, els extrems –l’unionisme, les terceres vies– es toquen. En tres coses. Una, els importa un rave què pensa i què vol el poble de Catalunya, és a dir tu i jo, aquell i l’altre, tots. Dos, tant se’ls en fot de si la situació de Catalunya dins Espanya és justa o injusta o si pinta que millorarà o empitjorarà. Tres, sempre comparen la Catalunya independent amb una Catalunya espanyola idíl·lica però mai amb la Catalunya real: la que és castigada als pressupostos, la de l’Estatut ribotat, la del català amenaçat. Alguns més educats fan veure amb condescendència que la independència potser estaria molt bé, però –quin greu– la llei no ho permet, la solidaritat no ho fa bonic i “els interessos internacionals” no ho toleren bé.
Son coincidències ben curioses, allò dels estranys companys de llit que fa la política. Ho hem vist aquests dies: tant l’unionisme com les anomenades “terceres vies” se subroguen en el discurs de la por: “no pagareu les pensions!”, “sortireu de la UE!”, “el Banc Central Europeu us abandonarà!”, etcètera.
Naturalment que tot això es molt probable que no passi. Europa té el costum de fer política i resoldre cada problema sumant i no restant. És la seva història recent, la del període més llarg de pau mai conegut al continent. Entre cent li trio un cas: Xipre. Al 2004, era condició ir-re-nun-ci-a-ble la reunificació de les zones turca i grega en un sol estat per a accedir a la UE. Doncs bé, Xipre és avui membre de la UE i… continua dividit en dos estats. Tot el territori de l’illa es l’estat dins la UE, però les normes europees estan suspeses per als habitants de la zona turca. Política. Política. Política.
És una distracció. El tema del tema, la cosa de la cosa és el referèndum: pregunta i data. L’argument, el principi democràtic: dret a decidir, volem votar. De la resta ja en parlarem a la campanya.
