Foc i urnes

"També els incendiaris són uns vanitosos"

Ja sabem que, després d'unes eleccions, desapareix la veritat objectiva o qualsevol aspiració anàloga. Qualsevol data es pot manipular, qualsevol resultat és interpretable, així, el contrastem amb allò que més ens interessa i de sobte comença a projectar la llum que més ens satisfà… ¿Participació? Doncs pot ser bona o dolenta, en funció si la comparem amb els nostres somnis o amb les dades de les passades eleccions europees. Tot són maneres de llegir els núvols: és lliure el criteri, encara que el criteri es confongui amb el deliri o amb les ganes de pintar fantasies polítiques en la ment dels més despistats de la tribu. ¿Hi havia ganes d'urna…? Doncs no n'hi havia per tant… Ens votem a sobre, menys quan toca votar de veritat: llavors, senyoreta, potser ens fa mandra anar fins al col·legi electoral.

Sigui com sigui, la burocràcia europea aixeca tants pocs entusiasmes com l'estat espanyol i les seves institucions putrefactes: tot forma part de la mateixa manera de governar malament les coses. Si Catalunya ha obert aquest procés polític és per a governar-se millor, un projecte que sembla que Europa no recolza amb totes les energies que serien desitjables. Europa és una altra cara d'aquesta desafecció malcarada -que evoluciona, a més, cap a pitjor: la mala fe de l'extrema dreta, o la irresponsabilitat dels populistes rojos-: només el sobiranisme anima els somriures i fa brillar els ulls de les pubilles.

Diumenge, però, les pubilles no anaren a votar; dissabte van sortir a ballar fins a la matinada, i diumenge es van llevar tard… La democràcia no és una festa -al contrari del que diuen els cursis-: si a les convocatòries a les urnes s'hi pogués lligar o tirar-se fotos o menjar botifarra amb seques a tots plegats ens lluiria el pentinat d'una altra manera.

Els platònics sempre tenen motius per a sentir-se infeliços -motius per a cremar contenidors, furgonetes de tv3, bancs o excavadores…-. Hi ha molta orfenesa, molta gent ploramiques, molta "víctima innocent" que té ganes de gresca, de ser algú, hi ha molt nen necessitat de teta. I molts polítics de pa sucat amb oli amb ganes de signar el justificant de l'aldarull, i sempre amb l'excusa que la violència vertadera és una altra. Tot penós i irresponsable; així, un senyor incendia un contenidor, i algú li xiuxiueja a l'orella: ‘ànims, hi ha violències pitjors…'. La meravella.

I Pere Navarro, el mèrit del qual passa per una visió única de la realitat i del fracàs, cosa que l'ajudaria dins el camp de la poesia lírica o la pintura abstracta, encara que em sembla que dedicant-se a la política va camí d'acabar cantant a les sobretaules de les cases regionals. Si el PSC vol acabar amb el sobiranisme podria animar Pere Navarro a canviar-se de camisa; tot allò que toca el senyor Navarro s'acaba convertint en una facècia… L'unionisme és un acudit, un monòleg còmic: saben aquell que diu que un federalista…

¿El president Mas, debilitat, després d'aquestes eleccions? És ben curiós que els que això afirmen no s'han caracteritzat abans ni per la seva equanimitat ni per les seves simpaties sobiranistes; són els mateixos que ara miren cap a una altra banda mentre cremen les seus de CDC. Però clar: ‘hi ha violències pitjors'. Per exemple, la que porten els tsunamis, o les mossegades dels taurons.

Si es desborda un pantà o plouen granotes diran que Mas ha fracassat: això treu bastanta força a les seves enraonies. Si tots els que fan aquest diagnòstic deriven de la mateixa banda de carrer, és que aquest parer té molts números d'estar esbiaixat o de ser mentida…

Les eleccions europees no han significat gaire cosa -s'han llegit en clau localista o absoluta: entre les lectures de barri i ‘el canvi de Civilització…'-: per això ara parlem de la dreta de Le Pen, un mal molt vell a Europa -el mal francès: ideologia francesa, la mare de tots els totalitarismes…-, o de la previsible jubilació de Rubalcaba, un valent, un visionari; o del fracàs còmic del PP, o del senyor Iglesias i el seu partit ‘Podem', que segur que pot mostrar-nos a fer el ridícul d'una manera nova… Els nous salvadors de l'esquerra espanyola, ara enfadats perquè l'esquerra espanyola no els va salvar o donar un paper o un càrrec… Tots aquests partidets que proliferen deriven de l'egoisme genètic dels grans partits: faccions que no van saber absorbir, egos que no se satisferen en el seu moment, reconeixements que es van regatejar. La vanitat és la força política més gran d'aquest país. Catalunya amb això no hauria der ser igual. Però també els incendiaris són uns vanitosos.

Al president Mas li hauria agradat, com és obvi, que el seu partit fos el més votat, però no han ajudat ni les dificultats de governar la crisi ni una baixa participació que no s'ha sabut posar a l'alçada del moment, quan tocava enviar un missatge inequívoc d'unitat entorn d'un projecte o d'un estil o d'un lideratge compromès sense al·lucinacions. Tots voldríem més de la democràcia: però els demòcrates tampoc no donen més de si… I els que no hi creuen militen en el partit del foc, del fum i de la queixa plorosa i perdonavides. Un dia ens arribarem a posar a l'alçada d'aquesta idea de participació. Un dia serem dignes d'aquest invent.

Ja sabem que el projecte independentista va més enllà de CiU, però és bo que l'independentisme enraonat no perdi la partida enfront de l'independentisme dels escarafalls i les proclames -l'independentisme miop-, el qual és probable que ens acabi portant a un carreró sense gaires sortides dignes. Si continuen els aldarulls, Catalunya pot perdre la capacitat de fer la seva.

Si CiU es veu amb l'obligació de fer un pas enrere tots plegats en sortirem malparats; si ERC entra al govern compartirà el desgast i les ensopegades inevitables o forçades -caurà en les múltiples trampes que ens esperen, als carrers i als despatxos-, encara que sembla que l'únic que li interessa és arribar a última hora, com les núvies els dies de noces, i fer-se les fotos amb el vestit més bonic i més pur. En fi, que passin vostès un bon cap de setmana.

 
 

Comentaris