La filòsofa feminista Judith Butler ens va proposar, ja fa anys, que ens adonéssim de com podem capgirar la realitat tot capgirant el sentit de les paraules. La seva teoria queer bevia, precisament, de l’experiència de donar la volta a la paraula amb què, als Estats Units, es ridiculitzava feia anys els gays: “queer” (“maricons”, més o menys). El terme queer, avui en dia, no només s’utilitza en un sentit positiu i identificador, sinó que, per exemple, s’ha convertit en una paraula present a les universitats com a font de pensament en diversos àmbits, fins i tot el de la teologia! El camí d’apropiació del terme i de recreació, diu Butler, es pot fer de manera performativa.
Les discussions, aquests dies, sobre si a Barcelona hi ha “turismefòbia” o no m’han fet pensar molt en Butler, perquè la discussió gira, bàsicament, entorn a qui té la propietat sobre la paraula i quin sentit li està donant. Qui està fent servir la paraula “turismefòbia”, la gent del carrer o els compradors de la ciutat de Barcelona? Fan servir la paraula les col·lectivitats de veïnes i veïns que viuen sota permanent pressió, o l’estan fent servir els especuladors i grans propietaris per generar encara més tensió i crisi entre la ciutadania i aquelles persones que prenen decisions polítiques, administratives i socials sobre la ciutat?
Recullo, a mode de tast, fragments d’algunes converses a Ciutat Vella, entre famílies, només en aquests darrers dies: “aquesta nit he obert el balcó i he llençat sobre un turista una patata, perquè és que l’escàndol a les nits és tan descontrolat que resulta fins i tot obscè”. “Perdona, arribo tard perquè és que no podia avançar amb la quantitat de segway que m’he anat trobant: no m’havia passat mai, però he tingut ganes de pegar!”, “avui, amb el carro de la compra, he intentat atropellar dos turistes“, “venia cap aquí i és que m’han vingut ganes de plantar cops de peu a les bicis que venien en grup, que m’he hagut de fer enrere, no paraven i m’atropellaven!”
I en podria escriure moltes més. I tot això?… doncs perquè viure a Barcelona ?no és broma? potser és una realitat que se’ns acaba en poc temps, perquè la ciutat es converteix veloçment en un lloc de trànsit i d’oci on, d’aquí no res, només hi haurà gent de visita: gent llogant uns segway en grups per anar a fer carreres pels carrers, pagant a un esclau per fer un passeig sobre un d’aquests bici-car, col·lapsant els carrers i semàfors en grans grups, comprant compulsivament als mateixos comerços que hi ha a totes les ciutats del món, bevent sangria i menjant paella, embrutant de manera grollera la ciutat, llogant habitacions a Airbnb, preguntant al treballador de l’hotel que ja és ple on més es pot anar a dormir, i acabant a l’edifici comprat, buidat de gent i llogat pel mateix hoteler. Barcelona plena de visitants que tornaran a pujar a l’avió o al creuer sense girar el cap i dir “adéu, Barcelona, m’has agradat”, perquè és que ja no en quedarà, de Barcelona.
I, entre tant, desencís, perquè les coses així, la veïna, i la família aquella, i totes les de l’edifici aquell… han hagut de marxar del barri perquè els han pujat el lloguer o els han fet marxar a canvi de mil euros.
I, entre tant, tristor, perquè aquella bodega, la merceria, la peixateria i el colmado els han tancat.
I, entre tant, ràbia: perquè jo volia que les meves criatures visquessin aquí, però és que ja veig que amb tanta habitació rellogada a aquests preus, el preu del sòl serà impagable d’aquí uns anys.
I, entre tant, impotència, perquè estem vivint malament i hem perdut molts drets bàsics.
“Fòbia”?… doncs… no ho sé, però jo diria que sí, perquè és que tot el que envolta el turisme descontrolat ens està ofegant, i sense aire no es pot viure.
Vull pensar que farem performance: que donarem la volta a la paraula i que capgirarem la realitat. Que, reivindicant la “turismefòbia”, aconseguirem que Barcelona segueixi sent una ciutat plena de vida a la que molta gent respectuosa vulgui venir a visitar fent ús d’uns serveis turístics controlats i al servei de la ciutat.
