Els lectors que han tingut la paciència d’anar seguint aquesta columna hauran observat que: a) els protagonistes són sempre polítics; b) estan vius; c) al final de la columna, un servidor de vostès els hi dedica un disc. Avui farem una excepció i no respectarem els punts a i b. Parlarem d’un goril·la mort però, pel mateix preu, també li dedicarem un disc. Tot això ve d’una notícia que vaig llegir l’altre dia aquí mateix, a Elsingulardigital.cat. Resulta que l’ajuntament de Barcelona vol que l’esmentat animaló sigui el protagonista d’una pel·lícula de dibuixos animats i una sèrie de televisió que, en principi, tindrà una distribució mundial. És així com “el ciutadà Floquet”, en paraules del gran Joan Clos (com l’anyorem!) ingressarà al cel de la fama audiovisual. L’argument és previsible: el senyor Floc -aplicats als difunts, els diminutius semblen poc respectuosos- anirà pel món salvant animals en perill d’extinció, encara que se l’hagin ben buscada amb les seves actituds poc adaptatives (si els ossos panda seguissin la dieta omnívora de les rates ara mateix no tindrien cap problema).
Quan Floc va passar avall, la gent de la meva generació es va sentir colpida: aquell albí malcarat i vagament monstruós compendiava ben bé quatre dècades de la història d’aquest país. L’any 1964 era un infant intrèpid conegut amb el nom de Copito de Nieve que, enmig de la confusió del desarrollismo, es va fer un bon lloc al zoo. Porcioles el va arribar a rebre en audiència oficial l’any 1967, tot just el dia del seu sant -el de l’alcalde, no el del goril·la-. L’anècdota entranyable és que es va cagar impunement a la seva cadira. Cap als anys setanta, en plena adolescència, es va tornar díscol i contestatari. Amb el relleu del responsable del zoo, un 20 de novembre de 1975, semblà que les coses canviaven: la seva particularitat va començar a ser tinguda en compte per la nova direcció. Ell, però, continuava sense dir res: mirava a l’infinit tot arrufant el nas. Tothom interpretava –o volia interpretar- que estava bé. Les fotos dels anys vuitanta el mostren gairebé arrogant, confiat de la nova situació. El 1992 la seva imatge va donar la volta al món; a moltes revistes veterinàries de prestigi internacional s’hi va inserir un anunci que deia On és la gàbia de Floquet? A Catalunya, és clar! Van ser moments de glòria, sens dubte. Ningú no sabia perquè el senyor Neu continuava amb aquell posat distant i tristot, gairebé emprenyat, però interpretaven que la seva actitud no tenia gens ni mica de sentit: és que potser no vivia com una marquesa -una marquesa una mica peluda, certament- i feia el que volia? Va morir l’any 2003 llençant merda als vidres i copul·lant amb les seves pròpies filles: en l’escala del nihilisme, no es pot anar més enllà. Joan Clos no va ordenar que li cantessin un Te Deum perquè probablement es pensava que era una marca de pomada per a les cremades, o alguna cosa així.
Al malaurat Floquet li dediquem un disc que, de passada, recomanem a tots els lectors: és una deliciosa raresa. Es diu Lambarena: Bach to Africa (pesquen el joc de paraules?). Va ser editat per Sony Classical l’any 1994, i es basa en fusionar música africana tradicional amb peces sacres de Bach. L’obra està inspirada en el paper de l’antropòleg Albert Schweitzer, que va estudiar en profunditat aquelles cadències mil·lenàries i els hi va atorgar la mateixa dignitat que qualsevol altra música. Si els dibuixos animats dedicats a Floquet encara no tenen banda sonora, aquesta hi encaixa com un guant. La idea és de franc. De res.
