Flash Gordon contra la tieta

"El tietisme és la ideologia vertadera del país: el foment del ploramiques"

El president Pujol —tal com explica a les seves memòries, segon volum— tenia una estratègia: cada cop que hi havia una manifestació ciutadana lluitava perquè aquesta acabés enfront del Palau de la Generalitat. Volia les pancartes, els crits i xiulets, ho volia als peus del balcó: ho acaparava.

I tant li feia si les demandes dels ciutadans no tenien res a veure amb les competències de la Generalitat: ell sabia que no hi havia manera més astuta de fomentar el prestigi institucional de la presidència que ser percebut com un focus de poder important, enfront de la delegació del Govern espanyol, davant la qual ningú no anava a manifestar-se encara que la competència per satisfer la queixa ciutadana depengués del Govern de Madrid o del Congrés dels Diputats.

Per sort, això encara és així. I ningú s'encarrega de desmentir-li als manifestants que no hi ha res a fer, que allà on s'hi manegen els fils que puguin solucionar el problema. Els joves sense feina en demanda d'una reforma laboral o contra una reforma universitària, les vídues sense paga, els antiavortistes burxadors de condons: tots es dirigeixen a la plaça de Sant Jaume, encara que allí no es tingui el poder per engegar cap iniciativa que pugui fer res per la seva nafra. I és una llàstima, però de moment és així: aquí no podem fer autònomament una reforma de l'Estatut dels Treballadors, no podem augmentar les pagues de la Seguretat Social, no podem canviar el Codi Penal sense haver de passar per Madrid, etc…

El poder català sap que li convé monopolitzar les queixes cíviques, tinguin o no tinguin fonament, tot perquè percep que així enforteix la seva imatge, que engrandeix la idea afirma que allà s'hi couen les sopes més fonamentals. Això estava molt bé fa trenta anys, perquè s'havia de crear un país i s'havia de donar una resposta institucional autònoma i potent, que demostrés a la ciutadania que a Catalunya hi havia unes institucions de país independents i (gairebé) sobiranes.

Això, però, en els últims anys, ha arribat a un nivell demencial. Cada cop que passa alguna contrarietat, tothom es gira cap al Palau de la Generalitat i engega una queixa, esmola els ganivets i prepara el cadafal. Hem caigut dins una nova ideologia civil, la qual penetra totes les ideologies, tant d'esquerra com de dreta, tant dependent com independentista. D'aquesta ideologia se'n diu tietisme.

El tietisme és la ideologia d'una ciutadania que cada dia és més dependent, més covarda, més queixosa i més ploramiques. El tietisme vol que les institucions siguin la seva tieta amorosa i primmirada, que li facin la sopa i que li eixuguin els mocs davant qualsevol eventualitat. Que la tieta ens acotxi, que ens faci la rentadora, que ens planxi les camises, que ens solucioni la fredor a l'entrecuix de l'amant! Tieta: ho volem tot i ara! Tieta, tieta! Tieta guarda'ns els nens durant l'estiu, tieta treu-nos l'alcohol i el tabac de la vista, tieta digna'ns què hem de menjar, què hem de pensar, què hem de fer, tieta prohibeix-nos els toros, que encara ens podrien agradar! Tieta troba'm feina, posa'm un pis, educa'm la canalla, tieta, jo no sé, no sé, tieta, no sé…

El tietisme vol que les institucions ho solucionin tot, fins i tot el que no té solució —la fatalitat, l'atzar—: les contingències més imprevisibles o directament irresolubles. Han mort les grans utopies col•lectives: queda el somni del benestar personal infinit, sostingut i garantit pel tietisme!

El tietisme és una de les formes de l'infantilisme ciutadà. Una ciutadania que no es vol independent ni autònoma ni vol prendre les seves pròpies decisions ni carregar amb el pes de la culpa dels seus errors, sinó que vol que li emprenguin les iniciatives per així no haver de carregar amb el pes del fracàs si s'equivoca, el qual caurà als peus amb ulls de poll de la tieta, qui també s'haurà d'encarregar de posar-ho tot a lloc: "Immediatament, tieta, que si no, no et voto i a les eleccions votaré una altra tieta que em promet mocadors d'una seda més perfumada".

Pensem en el que ha passat aquesta setmana: la nevada. Tot això és la fatalitat, una fatalitat la qual ja estava més o menys prevista pels butlletins meteorològics i pels plans d'alarma institucional. Però així i tot ha nevat molt, massa, fora de tota mida i previsió i els ciutadans s'han quedat atrapats dins el cotxe. Jo puc entendre que sigui molt desagradable i fins i tot trist quedar atrapat durant tota una nit en una carretera o en un poblet sense carregadors de mòbil, però què hi farem. Les coses han anat així. Però no: tothom plora, i a la neu se li sumen les llàgrimes d'una ciutadania que no ha pogut dormir a casa o que ha patit cinc o sis hores en un embús sense altra companyia que una ràdio que anava informant puntualment de la manca d'informació! Un deliri.

Però ja anem a agenollar-nos un altre cop a la falda de la tieta, perquè ens vingui a treure les castanyes del foc. I la tieta ens mira amb condescendència i amor però no fomenta la nostra autonomia ni enteresa moral. La tieta carrega amb les culpes, perquè sap que així la culpa no és nostra, és a dir, vol que no ens empassem un error que podria fer-nos madurar!

Vaig veure la roda del premsa de Nadal i Saura vint-i-quatre hores després de la nevada. Pur tietisme: admetien el que fos, carregaven amb totes les acusacions de desinformació, però alhora se'ls inflava el pit i se sentien bonhomiosos i diligents, perquè vint-i-quatre hores després tots els nebots del país ja dormien al propi llit i s'empassaven el puré de la tieta.

Això, a més d'atiat pel discurs del poder —de manera comprensible, potser, perquè s'hi juga el futur, com més tietisme més política i polítics, funcionaris i marejades perdius institucionals— també és fomentat pel discurs periodístic, una retòrica present a la roda de premsa esmentada que tampoc no feia res per posar les coses al seu lloc i deixar clar que tampoc és possible que rere de cada ciutadà hi hagi un bomber i un mosso d'esquadra que vingui a assecar-li els mitjons mullats per la neu més adversa. Des del periodisme es fomenta el tietisme d'una manera espantosa.

La recomanació literària passa per un llibre d'un dels col•laboradors més eminents d'aquesta casa singular, Vicenç Sanchis, que ha fet un llibre premiat als premis Octubre que val molt la pena: Franco contra Flash Gordon, una història apassionant sobre el tietisme censor franquista, que dictava a cops de tisora allà on hi havia immoralitat i missatges políticament nocius en els còmics d'Alex Raymond i d'altres historietes gràfiques afusellades en nom d'uns principis reaccionaris que, sota altres disfresses, continuen vius a dia d'avui.

Esperant que arribi a les llibreries el llibre de l'editorial de Quim Torra Les millors obres de la literatura catalana (comentades pels seus censors), podem anar fent boca amb el llibre de Sanchis, tan ben escrit com divertit i documentat. Em sembla que el llibre de Torra i Clotet ja arriba pertot, com veig ara mateix que diu, a pàgina sencera, El Periódico, per altra banda Butlletí Oficial del tietisme.

 
 

Comentaris