De la mateixa manera que quan un català passa de Puigcerdà a la Guingueta d’Ix (és a dir que legalment creua la frontera entre França i Espanya) no ha de canviar d’idioma perquè el segueixen entenent en català (Josep Pla deia que el seu país era on deia bon dia i li responien bon dia), quan un holandès creua la frontera cap a Bèlgica pot seguir parlant en el seu idioma. I no només pels constants moviments comercials i de persones que hi ha entre els dos estats, sinó perquè Bèlgica està de facto dividida en dues meitats, una part francesa (Valònia, amb capital a Lieja, utilitzada pels francesos en els acudits tal com els espanyols fan servir Lepe) i una part flamenca (on es parla un dialecte de l’holandès, el flamenc).
Aquesta separació palpable manté el país en estat d’excepció i sense un govern estable des de fa mesos. La situació va empitjorar amb la dimissió en bloc del govern belga quan es va saber que s’havia pressionat al jutge per nacionalitzar el banc Fortis la tardor passada. No obstant, el que manté unit aquest estat és la monarquia i Brussel•les, ciutat de parla francesa situada a Flandes que genera una immensa riquesa gràcies a les institucions i “xiringuitos” que hi aporta el fet de ser la capital d’Europa.
L’altre problema que poden tenir els flamencs a l’hora de separar-se (fet totalment viable des del punt de vista econòmic com Ramon Tremosa explicava al seu llibre sobre la logística a Catalunya) és que el partit que abandera el procés de secessió, el Vlaams Belang, té un líder (Filip Dewinter) amb missatges tirant a xenòfobs i escorats a l’extrema dreta, que va veure com s’il•legalitzava el seu anterior partit, el Vlaams Block (i compte que a Brussel•les no s’il•legalitza amb la mateixa alegria que a Espanya, i que han portat Patxi López al poder d’Euskadi).
I és que aquestes terres (Holanda i Bèlgica, sobretot) tenen últimament un biaix cap al radicalisme, sobretot després que la diputada d’origen musulmana Ayaan Hirshi Ali s’hagués d’exiliar, que el director de cine Theo Van Gogh fos assassinat a Amsterdam per haver fet un film contra l’islam o que el polític Pim Fortuin corrés la mateixa sort a mans d’un radical. Tots aquests fets no tenen perquè estar vinculats, però actualment el nou líder xenòfob Geert Wilders recull aquest descontentament i les enquestes preveuen que tingui un gran creixement a les eleccions holandeses de l’any que ve.
Està clar que si els flamencs aconsegueixen separar-se, per la via que sigui, Javier Solana no podrà dir que els catalans tenim delirium tremens, com va expressar quan es va independitzar Montenegrom ni Carme Chacón podrà retirar cap destacament de tropes com a Kosovo. Es tractarà d’un procés al cor de la Unió Europea. I és que a diferència d’escocesos, bascos i catalans, els flamencs no han de convèncer a ningú, són majoria al Parlament belga (88 diputats de 150), el seu país ja està dividit en dos (només les altes xifres d’immigració al voltant de Brussel•les fan baixar els índexs de coneixement del flamenc) i tan sols falten unes tisores per adaptar les lleis a la realitat, una realitat on el contacte entre la comunitat flamenca i la valona és molt baix, com si de fet ja visquessin en països diferents.
