Fins on arribarà Sánchez?

"Si Sánchez vol moure fitxa a Catalunya, necessita blindar-se amb un talibà com Borrell"

La història no és una línia recta. Té corbes, cruïlles insospitades, canvis de rasant, precipicis... i sorpreses, moltes sorpreses. Fa una setmana, el president Sánchez no existia. Ni tan sols era probable. I ara hi ha un govern Sánchez, que, per defectes que tingui, serà infinitament millor, o infinitament menys nefast, que un govern Rajoy. Fa només una setmana semblava que estàvem condemnats pels segles dels segles a un femer de franquisme, corrupció, espanyolisme ranci i lleis morrió. De sobte, per un atzar de la història, respirem.

 

«Don't shit where you eat». Ni allà on respires, afegeixo. Almenys, gaudim un temps de l'aire fresc, inesperat, i donem-li una oportunitat. Després de tanta misèria i mesquinesa, és un regal.

 

I ara veiem, amb calma, el marge de maniobra que permet aquest gir miraculós del guió.

 

Si Sánchez vol moure fitxa a Catalunya, necessita blindar-se amb un talibà com Borrell. I potser necessitava també dir algunes bestieses, què hi farem, sobre el copresident Torra. La política funciona així: pura gesticulació, pur teatre, o és que a Catalunya això no passa?

 

Si no, els seus i els altres se'l mengen amb patates en dos dies, per alta traïció.

 

Sánchez no es podrà permetre mai ser tou amb l'independentisme, perquè mitja Espanya, o tres quartes parts, ha quedat segrestada pel marc mental de l'espanyolisme orgullós, venjatiu, estrident, imperial, que Aznar va aconseguir consolidar. No és pas que m'agradi, però negar-ho seria una ingenuïtat: Rivera és fill polític d'Aznar, com en són Rajoy. González, Rubalcaba, Díaz i companyia. Els vigilants de Sánchez formen part del mateix paisatge patriòtic. El llegat d'Aznar, per antipàtic i repugnant que sigui, no és cap broma.

 

Fins on arribarà Sánchez? Fins on el deixaran arribar?

 

El nou president del govern espanyol no tocarà gran cosa de l'ortodòxia neoliberal, beneïda des de Brusel·les i Berlín. És molt probable que faci bandera de la lluita contra la corrupció (no a l'estil PP ni Ciudadanos, molt soroll per a no-res), que intenti suavitzar algunes injustícies socials flagrants, que impulsi la igualtat home-dona, que faci gestos progressistes no perillosos i que s'esforci per calmar la tempesta. No serà poca cosa, si ho aconsegueix.

 

 

Esperar-ne més seria excessiu. I pel que fa a Catalunya? Doncs això, calmar la tempesta. Sense moure's de les línies vermelles que té dibuixades, pot aportar una certa serenitat que permeti obrir finestres de diàleg. Miracles? Ni un. Però almenys no anirem a pitjor, que no és poc. Sí, clar, estaria bé aconseguir canviar-ho tot en quatre dies, treure els presos i preses de la presó, fer tornar Puigdemont i els exiliats, negociar un referèndum o vés a saber què... Tal com estan les coses, és somiar truites.

 

Si Sánchez, en els dos anys que té al davant, aconsegueix canviar una mica el clima, ja farà prou. I encara li haurem de fer un monument, i consti que no és sant de la meva devoció.

 

La jugada serà més llarga del que ens hem pensat, del que ens han venut i del que ens volen fer creure, perquè la política catalanista i independentista no necessita lliçons de ningú quan es tracta de fer teatre.

 

Mentre estiguem a Espanya, ens interessa Espanya, quin remei: creure que ja hem desconnectat és una manera ben tonta d'espifiar-la. Per anar-nos-en, caldrà (agradi o no) que Espanya s'hi resigni. I perquè s'hi resigni, seran imprescindibles quatre coses: molt de temps, fer el procés del dol, que Europa doni el seu permís i sobretot, sobretot, que a Catalunya hi hagi una majoria indiscutible, cosa que està encara molt lluny.

 

El perímetre raonable és aquest. Sánchez, en el millor dels casos, pot donar-nos temps a tots i obrir el procés de dol suau, de resignació continguda, previ a la separació inevitable. Si aquí captem l'oportunitat i fem la nostra part de la feina, sense rendicions i sense excessos, clar. I si no...

 

Comentaris