Fins aviat

"Aquest nou repte professional, apassionant i il·lusionant, m’obliga a apartar-me d’altres projectes professionals com el que mantenia des del 2011 amb Elmon.cat"

Avui tocaria parlar del que es va viure al debat de no-investidura de Pedro Sánchez o de quines diferències d’estratègia hi ha entre ERC i Junts per Catalunya. Però avui, si m’ho permeteu, faré servir aquest preuat espai per acomiadar-me’n.

Des de l’1 de maig sóc sots-director de Rac1, per bé que fins fa una setmana he compaginat aquesta responsabilitat amb la que portava vuit anys fent, la de sots-director del Món a Rac1. A partir d’ara ja ‘només’ sóc sots-director de Rac1, això sí, ara ja a ple rendiment.

Aquest nou repte professional, apassionant i il·lusionant, m’obliga a apartar-me d’altres projectes professionals com el que mantenia des del 2011 amb Elmon.cat. De fet, quan encara es deia El Singular Digital. Quan dic ‘m’obliga’ sóc estrictament literal: m’hi obligo jo, ningú més. Tinc la sort d’estar en una empresa que mai no m’ha dit res per col·laborar en altres empreses del sector. Elmon.cat tampoc no m’ha demanat mai exclusivitat. Sóc jo qui m’he autoimposat separar-me un esglaó de les col·laboracions, que en el cas d’aquest digital, eren setmanals.

El manual diu que, en circumstàncies com aquestes, aquest ‘darrer’ article amb Elmon.cat hauria de servir per donar les gràcies a tothom. I així serà, però que consti: no perquè ho diu el manual sinó perquè així ho sento. Moltes gràcies al Ramon Grau, propietari de Totmèdia, que sempre ha cregut en mi (ja de jove) i a qui tinc ganes de trobar-me per Sant Cugat, perquè cada cop que passa arribo a casa amb dos quilos més d’ego professional al cos. Moltes gràcies al Salvador Cot perquè mai, mai, mai, mai, mai ha fet servir la seva condició de director del mitjà per condicionar la meva feina: Ni un ‘hauries d’escriure sobre això’ ni un ‘com t’has passat’, mai un mot que impliqués aquest càncer pel periodisme que és la censura. Al revés, només bones paraules i, gairebé cada setmana, recomanacions en públic de les meves peces. Moltes, moltes, moltes gràcies. I un agraïment també molt especial per a la Nerea Rodríguez, la redactora en cap d'Elmon.cat, i a banda d’una excel·lent periodista, la responsable que tot l’engranatge del difícil univers dels col·laboradors funcioni a la perfecció. Seva és la funció d’establir un calendari per tots i cadascun de nosaltres, de mirar que complim els terminis, de perseguir-nos si no ho fem, i de disculpar-nos si aquell dia tenim els dos nanos amb febre i no podem acudir a la cita amb els lectors.

 

Ah, la Nerea també és la persona que rep els nostres missatges de l’estil: “Nerea, m’he rellegit l’article i he vist que hi ha una frase que li sobra un verb i això li treu sentit a l'oració. Que m’ho pots canviar? Gràcies”. La cosa no tindria més si no fos perquè a vegades aquests missatges s’envien -i es reben- a les deu de la nit. En el meu cas, a més, era divendres al vespre, un moment en què, per dir-ho finament, tens el cap més posat en altres activitats més plaents que respondre el lletraferit de torn. Aquest agraïment cap a la Nerea és extensible a tots i cadascun dels treballadors del Món, de qui em consten les seves rotacions nocturnes per estar a l’aguait de tots nosaltres un cop s’ha acabat la jornada laboral si és que en un mitjà digital es pot parlar de jornada laboral normal.

Res més. Han estat centenars d’articles i aquest ‘darrer’ és el que més i menys m’ha costat d’escriure. Més per la decisió que comportava, menys perquè redactar-lo ha estat molt senzill: només havia de posar al teclat aquest sentiment d’agraïment. I sí, he posat ‘darrer’ un parell de vegades entre cometes perquè en aquest món del periodisme, curiosament, poques afirmacions es poden donar per segures. Que passeu un bon estiu, fins aviat.

 

Comentaris (1)
Rafael Pi Fa 25 dies
Moltes gràcies pels teus escrits, et trobarem a faltar!