Si vostès i vostesses em fan el favor passin pel carrer Nicaragua de Barcelona. Va, va. Ho veuen? La vorera feta sorra, el laberint de tanques grogues, uns plasticots protectors vermells i blancs… Més que un carrer sembla una sargantilla esventrada a una migdiada d’agost. Disculpin les molèsties, però si volen entrar a la seu del PSC (núm. 75-77) per fer-se el carnet ho tenen difícil. Volen una imatge més clara: tot potes enlaire.
Mentre, dins, José Zaragoza, l’arquitecte dels socialistes, ja fa dies i redies que no diu ni mu. Mentre, a fora, els matats piquen el terra amb un entrepà de sardines olioses. Treguin-se el llapis de l’orella i prenguin nota. Mentre el PSC més intel•ligent emmudeix, ergo ensuma, IC i ERC juguen al garrotí i al garrotà lo ridícul lo fem notar. Cucanyes, putxinel•lis de l’auca d’un tripartit descolorit. Però, cabelleres, cavallers, i cacauets deshidratats, algú ha parlat.
Aquesta setmana tractava de fer-li entendre al meu sofà que havia d’arribar a un armistici amb els coixins. Els meus mobles tenen debats d’aquests: qui sosté a qui? Qui ha de pagar més impostos? Coses domèstiques. Però ens vam posar tots firmes com un manat d’espàrrecs. El President Montilla surt a la televisió. Ja ho saben, ja ho saben tot. No sé si mentre escric aquestes ratlles ja han deportat Mònica Terribas a Vladivostok, o a Caracas. No sé. Només sé dos coses. Una, després de l’entrevista, el meu sofà i els meus coixins es van abraçar, es van morrejar, es van estimar. Han decidit viure la vida, fer les paus i muntar un partit polític per defensar els drets dels sofàs i els coixins catalans al Parlament.
Dos. Ja ho vaig dir en el mateix moment. Sóc criatura de pressentiments. L’entrevista em va semblar ras i curt un: Finis Montillae. He vist un final. He vist una ombra d’un Richard Nixon que no sap ni on està davant d’un Kennedy, aquell 1960 que va marcar per sempre més la política i la televisió. Hi ha en l’entrevista al President Montilla la imatge d’una generació de polítics catalans que senten cantar les absoltes i es pensen que sona Paquito el chocolatero. Hi ha en la post entrevista una generació de polítics educats en la cultura de culpar als demés. Avui és Mònica Terribas, demà un cactus jubilat. Però la culpa és sempre dels altres. Hi ha en l’aire de l’entrevista una generació de polítics que es pensa que el periodisme és beneir la palma i el palmó per Setmana Santa. Hi ha una generació de polítics que no sap res, res de res. Ni què és, ni què significa TV3. Res.
Fixeu-vos qui ha disparat amb bala. Soldats del socialisme. Banzai, banzai. Bena al front. I allà vaig. Allà vaig. Suïcides del no res. Ja ho diuen: fets, no paraules. Fets. El PSC ha de prendre nota d’una cosa que he viscut aquests darrers dies. Anant amunt i avall del país. Sense dir res, però res de res. M’ha sorprès, m’ha deixat astorat la quantitat de gent que amb una facilitat de pixera infantil es declarava farta del tripartit. Curiosament, la majoria, votants del tripartit. Un dia ho explico amb ets, uts i turututs.
Cada dia n’hi ha més que s’ensumen el final. Cada dia n’hi ha més que al matí obren el diari per la secció de necrològiques. Però, la veritat, la veritat, això no és important. Gens. El més important de les properes eleccions és què es farà a partir del dia següent. Ho faci qui ho faci. Importa perquè Catalunya i els catalans tenim el compte enrere posat. No ens queden molts anys, no ens queda massa temps. Avui potser és Finis Montillae, però demà potser sí que serà cert aquell Finis Cataloniae que, com una obra en permanent construcció, aviat es pot acabar.
