“Ser lliure no és només trencar les teves pròpies cadenes, sinó viure d’una manera que respecti i millori la llibertat dels altres”, escrivia Nelson Mandela. I quanta raó tenia. En un context mundial on la política basada en l’odi i la confrontació està guanyant terreny a marxes forçades, cal recordar-nos que l’única forma efectiva i humana que tenim a l’abast per lluitar contra aquesta onada de toxicitat és l’empatia i l’amor. La mateixa empatia que, per exemple, la primera ministra neo-zelandesa ha transmès a la comunitat musulmana del seu país després que un terrorista d’extrema dreta assassinés a 50 persones en una mesquita de Christchurch la setmana passada.
Res és casualitat. I és que l’onada de l’extrema dreta és una realitat, fins ara menystinguda, que està penetrant a les nostres societats amb una facilitat aberrant. De fet, a Europa, ja governa a Itàlia, Hongria i Àustria. En altres països de la UE ja han irromput amb força en parlaments regionals i estatals. A Espanya, tenim els reconquistadors de Vox que han desencadenat una competició ferotge amb els seus rivals més propers del PP i C’s. I tots aquests moviments tenen una cosa en comú: la defensa d’un nacionalisme supremacista i ultraconservador, que no només defensa polítiques obertament discriminatòries, sinó que preten destruir els mateixos drets i llibertats sobre els quals s’havia construït el projecte europeu.
En aquest context internacional i a les portes de dues eleccions, amb presos polítics i exiliats, els ciutadans de Catalunya tenim una nova oportunitat de demostrar, més que mai, el nostre compromís antifeixista i democràtic. I és que la construcció republicana no es pot entendre avui sense la lluita, intensa i a tot arreu, a favor dels drets humans, de la pau i d’un progrés social que no exclogui ningú per raons de pell, d’orientació sexual o de llengua. Un progrés social que tingui com a objectiu millorar la vida dels ciutadans, vinguin d’on vinguin, parlin com parlin, estimin com estimin. Un progrés social basat en un creixement econòmic sostenible.
Dit això, més enllà de les eleccions estatals del 28A, la construcció republicana comença realment als nostres pobles, viles i ciutats. És a nivell municipal on es desenvolupa la política de proximitat, allà on és necessari cultivar aquell escalf i aquella empatia que ens fa progressar com a éssers humans. Els nostres municipis han de ser les finestres de la república lliure, neta i justa que necessitem construir amb generositat i empatia. Perquè al cap i a la fi, la república no són els nostres símbols, sinó les persones que lluitem cada dia per poder viure millor i que fem tot el possible per ajudar-nos els uns als altres. Aquest hauria de ser el nostre projecte nacional.
