No és cap secret que una de les causes de l’existència d’un nou Estatut va ser la consciència col•lectiva que era necessari obtenir un finançament autonòmic diferent per Catalunya. Les dificultats del model de finançament, encara vigent, es van plasmar al setembre del 2006 en el document La problemàtica vigent del sistema de finançament de les Comunitats Autònomes de règim comú. Aquest estudi va ser elaborat per la Generalitat per encàrrec del Consell de Política Fiscal i Financera, i concretava cinc punts negres en el model: 1) falta de definició d’un criteri explícit d’equitat territorial; 2) opacitat i falta de transparència; 3) càlcul incorrecte dels indicadors de necessitats i de capacitat fiscal; 4) inexistència de mecanismes apropiats d’actualització; 5) sobrenivellament de recursos i incentius negatius per a les comunitats que realitzen un major esforç fiscal. Aquesta situació, segons les dades, colpeja i perjudica especialment Catalunya, que amb una aportació de recursos del 120% no arribava, ni arriba, a percebre ni el 90% dels ingressos que reben de mitjana les altres Comunitats Autònomes.
L’Estatut va intentar abordar aquests problemes des de la seva particular posició normativa. A l’article 201.4 es va introduir el concepte d’equitat i prohibició d’efectes discriminatoris envers Catalunya respecte a les altres comunitats autònomes; a l’article 201.2 es parla del principi de transparència en les relacions fiscals i financeres entre les administracions públiques; al 206.1, 3 i 6 es determinen serveis essencials com educació, sanitat i serveis socials, i es diferencien d’altres necessitats a cobrir segons capacitat fiscal; es preveu l’avaluació quinquennal dels mecanismes d’anivellament a l’article 206.4; i finalment, però no en importància, aquests mecanismes de solidaritat “no han d’alterar en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”.
Cal tenir en compte que l’Estatut es va aprovar l’estiu del 2006, en plena bonança. En aquell moment l’Administració catalana ja patia un problema de recursos escassos. L’Estatut aprovat pel Parlament i les Corts posa les fites per un nou ordre més transparent i eficaç. És perfecte per la crisi, especialment per què ara l’Estat ja no es pot permetre per més temps “seguir com estem”, arrossegant els defectes dels primers càlculs de necessitats dels anys 80. La racionalització del finançament de les Comunitats Autònomes, primeres administracions prestadores de serveis, és l’autèntica mesura anticrisi. Només cal seguir l’Estatut.
