Final (o inici) d'etapa a ICV

"S'equivoquen els que diuen que la nova direcció és més intransigent i sectària que l'anterior. És més ecologista però també és més pragmàtica i flexible"

Joan Saura ha decidit no repetir a la llista ecosocialista a les eleccions de la tardor. Ho ha fet públic mitjançant una carta enviada al president José Montilla en ple estiu, seguint al peu de la lletra la màxima soviètica que assegura que les notícies estivals passen sovint desapercebudes. L'endemà de l'anunci, el conseller Francesc Baltasar també feia explícita la seva voluntat de no anar a la llista d'ICV. Cap dels dos, però, no descarta repetir de conseller, però aquesta és hores d'ara una possibilitat molt remota. Assistim, doncs, a la jubilació dels darrers dinosaures que van fer vida política dins del PSUC. Dirigents comunistes com Eulàlia Vintró, Jordi Guillot, Imma Mayol o Andreu Mayayo (tots ells formalment membres del comitè central del PSUC) ja van abandonar la primera línia. Només quedaran vius Jaume Bosch i Francesc Pané, únic vincle amb un món que ja fa temps que es va esfondrar.

La nova ICV està en mans de la nova generació liderada per Joan Herrera, Laia Ortiz, Raül Romeva i Dolors Camats, entre d'altres. Vist amb perspectiva històrica fa una mica de vertigen però tenen molt clar cap a on van. D'una banda, el partit passarà de ser una síndria (verda per fora i roja per dins) a ser un meló (verd intens per fora i verd suau per dins). S'equivoquen els que diuen que la nova direcció és més intransigent i sectària que l'anterior. És més ecologista però també és més pragmàtica i flexible. Sap respectar la paraula donada i defuig el tacticisme. I sobretot no arrossega odis africans cap a Convergència, que en el cas de Rafael Ribó van arribar a ser malaltissos.

Herrera i els seus companys també són desacomplexadament sobiranistes i no els tremolen les cames quan toca parlar d'independència. Romeva n'és el cas més evident. Saben combinar l'internacionalisme progre amb l'autodeterminisme català, cosa que s'agraeix. Fins i tot tenen un discurs de Països Catalans molt més coherent i valent que altres forces que es reclamen nacionalistes. Segurament la manca de lligams orgànics i afectius amb Izquierda Unida (IU) hi ha ajudat. Per això és un error no incloure ICV en el camp nacional, sobretot si el debat sobiranista s'accelera en els propers temps.

És probable que ara els toqui fer una travessa del desert. Pagaran els plats del tripartit i de la pèssima gestió a Interior. Crec que en són ben conscients. Però que ningú no s'equivoqui. Tenen tot el temps del món i han vingut a quedar-se.

 
 

Comentaris