Amb molts mesos de retard, comença a haver-hi indicis que el Govern espanyol està en condicions de presentar el seu model de finançament de les Comunitats Autònomes de règim general (la Comunitat Autònoma Basca i la Comunitat Foral de Navarra van a part) que hauria de complaure governs regionals amb interessos i necessitats no només divergents sinó sovint fins i tot contradictoris. Des de l’òptica del Govern espanyol, s’ha d’intentar que la majoria de les comunitats s’hi avinguin, en un marc de restriccions imposades per l’actual crisi econòmica. A més, per si fos poc, també li cal que el nou model pugui ser assumit pel Govern de Catalunya sense que els governs d’altres Comunitats Autònomes arrufin el nas i, sobretot, sense que l’opinió pública espanyola percebi tot plegat com una maniobra per acontentar els catalans. Finalment, no s’ha de perdre de vista que el Govern espanyol prefereix un model sense Catalunya que no pas un model amb Catalunya sense el vist-i-plau dels principals barons territorials del PSOE, amb la premsa en contra i el PP atiant encara més l’anticatalanisme, que és un dels fonaments del nacionalisme espanyol.
Des de l’òptica del Govern de Catalunya la situació és complexa. Ha de fer veure que s’ha plantat davant el Govern espanyol. Que aquesta plantada ha estat exitosa. Ha de fer veure que s’ha aconseguit molt. Però no es pot passar en la teatralització perquè posa en dificultats el Govern de Rodríguez Zapatero. I ja se sap: al capdavall tots els integrants del Govern de Montilla prefereixen, en darrera instància, que Rodríguez Zapatero sigui el cap de govern abans que no ho sigui el líder del PP. Per tant, no faran res seriós per fer caure el precari (i inepte, sigui dit de passada) Govern socialista. A més, la Generalitat de Catalunya està en una situació financera tant dolenta (malgrat que els recursos disponibles han crescut moltíssim gràcies al pacte de finançament del 2001, tan blasmat pel tripartit abans i encara avui), que no pot permetre’s el luxe d’anar vivint de l’endeutament. Com que això ho sap tothom, el Govern de Montilla mira de salvar la cara a qualsevol preu. Els fets objectius mostren que ni el govern “amic” serveix de res, que ni el PSC-PSOE són bons negociadors, que ni Montilla és un gestor eficaç. Davant la magnitud del desastre, el darrer recurs són les paraules.
La campanya publicitària dels socialistes i aliats (aquells que, en la terminologia pròpia de l’esquerra que els és tan cara, són els “tontos útils”) ja està en marxa. Per emmascarar la seva incapacitat de fer valer els mínims fixats a l’Estatut enfront un Govern en minoria, abocaran tots els esforços possibles per convèncer la gent que tindrem el millor model de finançament de la història contemporània. I tindran raó, perquè només faltaria. El Govern Montilla ha tingut les condicions que cap altre Govern de la Generalitat ha tingut mai per negociar amb èxit: una cobertura normativa (l’Estatut del 2006) molt millor que la del 1979; un suport parlamentari amplíssim (l’oposició li ha ofert tot l’ajut que podia, i molt més que el que CiU va rebre de les esquerres en el seu moment); un Govern espanyol molt feble (sense majoria parlamentària) i del mateix partit que el del president de la Generalitat. Amb totes aquestes eines, altres haguessin tret petroli. De fet ja en van treure bastant. Amb un Govern feble a Catalunya, amb un Govern de majoria absoluta del PP i amb l’oposició obstruccionista, CiU va ser capaç de molt més.
La propaganda socialista voldria ofegar la realitat. Però la realitat s’acaba imposant. I la història, si és feta de manera rigorosa, acaba posant a tothom al seu lloc. Fins i tot, alguns pretesos patriotes acaben sent condemnats per traïdors. Els discursos que van fer servir per justificar el seu capteniment es manifestarà com a vulgar xerrameca d’un firaire. Amb tots els respectes pels firaires. Que es podrien enfadar amb la comparació.
Un cop aprovat el model de finançament caldrà que es fixi a la llei. Serà la culminació de tot l’espectacle. Tots els partits catalans hauran de votar. I hauran de resumir la seva posició en un vot afirmatiu, en un vot negatiu o en una abstenció. Tothom quedarà ben retratat. En un país menys malalt que Catalunya, aquell dia alguns haurien de caure definitivament del cavall. No obstant, tal com està el panorama, és poc probable que passi. Si ja no ho han fet abans, vol dir que la seva capacitat d’empassar-se coses és tan alta que ja no els vindrà d’aquí. No fos cas que si fessin un cop de cap, es quedessin al carrer, sense feina i amb la hipoteca per pagar.
