Feu les coses amb intensitat. Com ho fan al tercer món. Com ho fan a l’Àsia o a l’Àfrica. Mireu el règim de Corea del Nord. És tot passió i cor. Potser no ens agrada el resultat però hi creuen fins les últimes conseqüències. Hi donen la vida, si cal. I no només els comunistes. Els coreans del sud estan exactament igual de compromesos amb el capitalisme. Treballen més que ningú (dissabtes i tot) i han creat una de les economies més competitives i salvatges del món. Mireu el Vietnam i la seva resistència contra els americans. No van dubtar. No van plantejar-se si potser no valien la pena tants túnels i tantes morts i tantes cremades pel salvatge napalm. Hi van anar a totes. Una convicció que va sorprendre els americans. De fet, als Estats Units es veneren alguns vetarans com Jonh McCain per la seva determinació. Al Vietnam no van ser dos o tres o quatre o cinc, els que van lluitar i patir fins el final. Van ser centenars de milers.
Mireu la resistència àrab o els terroristes islàmics. Bin Laden era un home ric però va acabar vivint en una casa sense finestres, mirant vídeos antics i bevent coca-cola assegut al terra per la seva convicció. Cruel, sanguinària i horrible, però convicció, al cap i a la fi. És difícil trobar exemples de compromís tan intensos al nostre món occidental. Ens fastigueja la gent que es compromet realment amb alguna cosa. El cas més emblemàtic és la religió. Ens horroritza que algú es comprometi realment amb una creença. Ens espanta i ens provoca aquella sensació mesclada de tendresa, fàstic i pànic. Aquells homes que caminen descalços durant les processons, per exemple. Aquest gest tan senzill ja ens descoloca.
Els occidentals només acceptem implicació en actituds o creences vinculades a l’hedonisme. Anar al gimnàs cada dia dues hores, menjar només verdures, ingerir unes quantitats de calories molt específiques i perfectament calculades o col·leccionar merdes de manera compulsiva. Aquest és el màxim compromís que volem, tolerem o perdonem. La resta ens sembla de bojos. Com ens sembla de bojos estimar de debò. Implicar-nos amb una persona passi el que passi. Ens estimem a nosaltres i estimem els altres en la mesura que aquest amor ens recompensa. Busquem, instintivament, una mena d’equilibri entre el que nosaltres donem i el que ens dóna l’altra persona. No ho feu. Doneu. Doneu sense esperar-ne res a canvi. Estimeu amb una intensitat que sorprengui a la resta. Lliureu tot el que teniu a una persona, a uns fills, a una idea, al bé dels altres. Deixeu d’autoajudar-vos, egoistes. Deixeu d’allargar les hores de vida corrent com a cavalls per la Diagonal i intenteu allargar l’alegria dels altres donant-los aquestes hores que no passareu fent footing pel carrer.
