Mentre els Estats Units es preparen per rebre Dorian, el seu pitjor huracà en els últims trenta anys, el Regne Unit ha d’acceptar que a la seva longeva democràcia li ha arribat un tsunami de colossal categoria. Suspendre l’activitat del Parlament és una prerrogativa del primer ministre prevista en el seu entrellat constitucional consuetudinari i en les normes que regulen el funcionament dels òrgans constituïts. Tanmateix no és aquest el millor moment per poder acceptar l’avinentesa i la legitimitat del seu ús, sabent que transiten per mesos decisius en la recerca i el debat sobre la fórmula del Brexit que més pugui convenir al país.
No puc evitar reiterar-me en dir que, malgrat la nosa que en moltes ocasions ha causat la convivència amb els britànics, el Regne Unit ha estat determinant en la configuració de la Unió Europea i, tot i que no ningú és imprescindible, veig difícil que aquesta se’n surti si marxa un soci tan carismàtic. Però més enllà del problema polític pràctic, des d’un punt de vista teòric el Brexit significa l’eterna confrontació entre entorn rural i entorn urbà, entre els que no tenen res a perdre i els que sí, entre la gent amb criteri i qui no ho té. I també torna a ficar-nos de cap en el debat sobre l’avinentesa dels referèndum, sobretot quan la seva formulació és fruit de la fugida cap endavant de dirigents que se saben en hores baixes.
Anglaterra, com sempre a l’avantguarda política, també ara és la primera que ha posat en entredit el fenomen de la globalització, en aquest cas de l’europea. Quelcom semblant succeeix dins d’Espanya quan una part proposa marxar o quan una altra, com està passant a Madrid, pretén iniciar un camí cap a la seva configuració com paradís fiscal, rebaixant fins a límits inacceptables l’esforç en matèria impositiva que han de fer els seus habitants en clar perjudici per a aquells altres territoris que no puguin fer-ho i generant en qualsevol cas una lluita que difícilment harmonitza amb el veritable sentit lliberal de la fiscalitat.
Comportaments paral·lels. Tot va junt. Que ningú s’escandalitzi pel que pugui esdevenir, si cridem al mal temps. És com fer-se un Dorian.
