Com que la legislatura s’acaba (i tant és que sigui abans de l’estiu com que finalment s’allargassi fins al novembre), convé anar fent balanç d’aquests quatre anys de tripartit. De fet, caldria dir que han estat set anys de tripartit, perquè l’aliança estratègica, a pesar del mal govern resultant, entre PSC, ERC i ICV-EUiA és prou sòlida per no albirar-ne la dissolució si l’aritmètica parlamentària ho permet en el futur. De fet, no se n’amaga cap del implicats, ni tan sols aquells que, com ERC, asseguren que no pactaran amb ningú que no estigui disposat a convocar un referèndum d’autodeterminació (o ha de ser directament d’independència?). Una altra cosa és que l’ideal dels uns (el soci majoritari) sigui poder prescindir dels altres, dels qual en privat només en diuen pestes. Aquesta és la paradoxa del tripartit: són tres a taula i tenen poc a dir-se. Més ben dit: no se suporten.
El canvi de rumb que el PSC vol donar a la seva campanya electoral suposo que els abocarà a proclamar a tot i a dret els èxits en la gestió governamental. Ja els veig a venir. Faran una llista més llarga d’inauguracions que aquella mítica i gruixuda guia telefònica que presentava el president Pujol per adormir el debat polític en començar cada període de sessions. Ni en el cas que el tripartit hagués inaugurat més escoles o centres d’assistència primària en aquest sis anys que Pujol en vint-i-tres (cosa que ja es veu que és del tot impossible), no tindria sentit plantejar el balanç d’una fórmula de govern que ha creat més inestabilitat que confiança. Que el segon, el tercer i el cinquè partits de la cambra optessin per aliar-se amb l’objectiu d’impedir un govern nacionalista només tindria explicació si l’argument era, i que consti que ja ho van intentar al principi, que tots ells eren d’esquerres. El problema és que ni ells mateixos s’ho han cregut, atès que el més petit de tots (ICV-EUiA) sempre dóna lliçons als altres dos de puresa esquerrana i el PSC considera que els independentistes són més nacionalistes que no pas d’esquerra (a desgrat del nom). En fi, un embolic essencialista (que és típic del món dels grupuscles del qual, d’altra banda, és d’on provenen la majoria de dirigents del tripartit) que, a més, no té cap traducció pràctica. Suposo que tothom ja s’ha adonat que autoproclamar-se d’esquerres no significa que els catalans tinguem un govern d’esquerres i, encara menys, que aquest govern sigui eficient. Dissabte passat, Lluís Bou va publicar un documentat reportatge a l’Avui sobre la desastrosa gestió dels consellers d’ICV i, en especial de Joan Saura, que ho deixa ben clar. També és veritat que davant de la mala gestió que hi va haver amb la nevada del mes passat, ICV-EUiA pot oferir-nos la solució màgica de nacionalitzar (ells han emprat la paraula intervenir) les companyies elèctriques.
En l’article Pactar con el diablo, publicat a La Vanguardia d’ahir, Pilar Rahola es preguntava, molt atinadament, si el tripartit ha tingut un projecte de futur compartit que, més enllà de la gestió del quotidià, dissenyés la complexitat de la Catalunya posterior. Em fa l’efecte que és legítim fer-se aquesta pregunta. En allò que és essencial per al futur del país, el tripartit no ha tingut mai un criteri comú. Ni tan sols en l’elaboració i posterior negociació de l’Estatut. Tothom sap com va acabar allò: Maragall va fer fora ERC del govern entre altres coses perquè ell mateix havia quedat en fora de joc arran del pacte Mas-Zapatero. Afirma Rahola, i té raó, que durant gairebé vuit anys han governat tres socis (de fet són quatre, si compten l’ultra minoritari partit comunista EUiA), i en fer balanç no poden brandar ni un sol gran projecte compartit que garanteixi les necessitats del futur. Incapaços de somiar horitzons llunyans des d’un punt de vista nacional, o en el disseny de les infraestructures, o bé en el model educatiu (que va tirar endavant gràcies als vots de l’oposició) els tres han xipollejat en el tacticisme més fungible. En la cridòria, diria jo. Cadascú al seu amb l’estil propi de la parròquia a la qual es dirigeixen: els socialistes amb el típic ideologisme a la manera de les noves tendències dels diaris progres; els republicans brandant l’agitació sobiranista només de tant en tant i els ecosocialistes fent-se més verds que els enciams.
Un país no pot viure sotmès al desànim gairebé una dècada. És un suïcidi. Encara més en temps de crisi. Així doncs, l’única solució per superar-ho és aconseguir una majoria parlamentària que sigui coherent i prou forta per prendre les decisions que són necessàries per sortir del pou i dissenyar el futur sense cap mena de demagògia. Amb això ja faríem prou. I tanmateix, els reptes que haurà d’afrontar el nou govern després de les eleccions (que per a mi s’haurien de convocar al més aviat possible) no són pocs. Necessitem un president que quan mig país és a les fosques no es tregui del damunt la responsabilitat de dirigir el país amb l’increïble “Vostè a qui paga el rebut? Aquest és el tema…” Doncs no, molt honorable president, el tema és just el contrari.
