Feminització de l'extrema dreta europea

"A Europa, l'estratègia de l'extrema dreta és atreure el suport de les dones"

El nom del partit austríac d'extrema dreta, Partit de la Llibertat, liderat per Barbara Rosenkranz, és impactant tant per la seva simplicitat i impecable adaptabilitat a qualsevol partit de tot l'espectre polític com per no permetre's mostrar l'orgull autoritari de l'extrema dreta obertament en el nom del partit que la representa. Mentre que els partits d'esquerra, centre o dreta tradicional no dubtarien a autoanomenar-se com aquest partit austríac d'extrema dreta, en canvi tampoc no dubtarien a adoptar un nom que exhibís la seva posició ideològica. Només l'extrema dreta s'ha d'amagar sota una pell de xai. La resta de partits s'amaguen mostrant-se a través de la inclusió en les sigles de la suposada veritat de la seva inclinació política.

 

De fet, són dues formes d'ostentació diferents, oposades, però convergents. Com que els partits d'extrema dreta legalitzats participen del procés democràtic, la diferència entre com els partits democràtics tradicionals i els d'extrema dreta es descriuen a ells mateixos es fonamenta, més enllà de les seves propostes reals, en el passat d'uns i altres, és a dir, el coneixement històric del que n'han fet quan han manat.

 

Mentre uns van fent en democràcia, l'extrema dreta explota el desengany de la societat en la política per avançar una solució radical que comença en la xenofòbia, el racisme i l'odi, i continua amb l'assassinat. Un cop derrotada, s'estableix de nou una democràcia imperfecta, sempre millor que l'extermini; un bucle inevitable tal com ho confirmen els cicles històrics.


 
Canvien les formes i l'aparador, però no el fons. Com més s'embrollen les formes més sembla que ens allunyem del fons, i en canvi més ens hi apropem sense saber-ho. Tot se sofistica. En realitat, res no canvia.

 

D'aquí que l'auge de l'extrema dreta a Europa i Occident torni a ser una realitat. Un observador escèptic pot considerar la democràcia com una fe –amb la humanitat com el seu subjecte i objecte–, però allà on més destaca la religiositat de l'aspiració humana a la recerca de la ciutat sobre el turó, d'una manera ideal de governar-se, és a dir de domesticar-se, és en l'extrema dreta, i això s'evidencia en el seu ressorgiment com un brot cada vegada que una crisi econòmica sacseja una nació.

 

Crisi; rebuig a l'estranger i a la immigració ara focalitzat en la islamofòbia; euroescepticisme amb la crisi econòmica com a pretext d'una voluntat d'antiliberalisme autàrquic; ressentiment i frustració; ràbia i revolta dels desfavorits. Aquests són els motius que duen tantes persones a optar per l'extrema dreta i no pels partits de tall tradicional democràtic que prèviament havien votat. Tal com va escriure Hanna Arendt, "la gent està obsedida per un desig d'escapar de la realitat perquè, en el seu desemparament essencial, és ja incapaç de suportar els seus aspectes accidentals i incomprensibles".

 

La fe alimenta l'opció desesperada del vot a l'extrema dreta en temps desesperats. No és mai en temps de bonança que eclosiona l'ou d'aquesta serp. Per què és així si les seves propostes contenen la gran solució als problemes de la societat, fins i tot en temps de prosperitat? Per què l'extrema dreta només adquireix protagonisme quan van maldades? És el vot de la desesperació que genera por, sent ambdós elements essencials dels quals l'extrema dreta es nodreix per despertar del seu estat de latència.

 

La demagògia de l'extrema dreta, paràsita de la ignorància o la desmemòria, queda reflectida en una suposada racionalitat sobre idees que no es tenen en compte en temps de bonança, justament quan la racionalitat no es troba enterbolida per la desesperació. La racionalitat simplista, repetitiva, i contundent de l'extrema dreta no és més que fe disfressada perquè la gent la voti. En tot plegat hi ha la construcció de l'"Altre" com una amenaça de malson destinat a l'aniquilació.

 

MARINE LE PEN: DONES I L'EXTREMA DRETA

 

Per amagar la irracionalitat autoritària calen grans dosis de vernís de racionalitat –fins al punt de poder fer recular els drets de les dones per fer-les retrocedir al paper de bones mullers, submises i dedicades a parir i criar els fills en una família patriarcal clàssica. Fer marxa enrere en els avenços de la dona no és tan fàcil com ho va ser a la Itàlia dels anys 20, a l'Alemanya dels anys 30, o a l'Espanya dels anys 40. Ja no són drets febles per recents, i per això un dels grans reptes de l'extrema dreta és aconseguir el suport de la meitat dels votants: les dones. 

 

Però, com convèncer les dones perquè votin aquesta opció que les menysprea? La resposta és el cinisme. La fugida endavant acostuma a ser enlluernadora per als votants incauts, i per això els partits d'extrema dreta reten homenatge a una societat basada en la dona emancipada que imita el seu ascens als alts càrrecs, assignant-li el paper de líder de partits d'extrema dreta, com per exemple Frauke Petry a Alemanya, Siv Jensen a Noruega, Pia Kjaesgaard i Pernille Vermund a Dinamarca, o Anne Marie Waters a lPegida del Regne Unit. L'extrema dreta no dubta a aprofitar aquesta renovació de la imatge –la imatge i la fe són grans aliades.

 

De tots els casos de lideratge femení en l'extrema dreta europea, el de Marine Le Pen destaca per la seva astúcia sobre la psicologia col·lectiva. No només va expulsar el seu pare –fundador i antic líder del partit–, que l'havia consagrada com a successora, sinó que a més va mostrar una fermesa digna de Volúmnia en afirmar el seu propi autoritarisme femení per sobre de l'autoritarisme masculí de rigueur en un partit d'extrema dreta, en una mostra extraordinària de patricidi polític mai no vista des dels temps del Rei Lear.

 

 

El vot per al Front Nacional francès s'ha enfilat de llavors ençà, i ho ha fet sobretot gràcies al notable augment del vot femení al partit, que ha reduït la distància que hi haviaentre els dos gèneres. Res millor que presentar com a candidata una dona trempada perquè el vot femení fugi dels partits tradicionals i, en canvi, doni suport a una política que, malgrat ser d'extrema dreta, és presentada com algú que "comprèn millor els nostres problemes com a dones". Res millor per estovar la imatge pública de l'extrema dreta que tenir una dona líder com Le Pen, capaç de vèncer als homes en el seu propi joc, fins i tot al seu pare destituït, encarnant els símbols concebuts per afeblir les dones en benefici propi, talment la Clitemnestra d'Èsquil: androboulon –amb tremp masculí. S'alimenta la por al terrorisme i al crim, l'odi al desconegut, per atreure les dones cap als braços d'un protector fort: una dona mascle.

 

Es tracta d'una ruptura important respecte el paper habitual de les dones poderoses en els règims d'extrema dreta, vistes com a mitjanceres, protectores, suavitzants figures que mimetitzen el paper de la Verge Maria al costat d'implacables homes forts a qui moderen els seus terribles capricis –des de l'amant de Mussolini, Margherita Sarfatti, fins a Magda Goebbels, o des d'Evita Perón fins a Carmen Polo de Franco, així com Mehriban Aliyeva a l'Azerbaijan, o Ivanka Trump–magnètiques distraccions als règims autoritaris, el cor d'una banda criminal sense cor, normalitzadores de la anormalitat. Si aquestes dones raonables i assenyades donen suport als homes forts, aleshores això ho pot fer qualsevol. Aquest és el missatge que aquestes astutes aprofitades escampen a consciència: assistents al costat d'assassins.

 

Un altre cop, tot és qüestió de fe. L'extrema dreta mai no ha estat concebuda per a la defensa i la lluita dels drets de les dones, ben al contrari, i quan ara les pretén atreure és per fomentar un argument populista molt més poderós a fi de captar el vot: la immigració. Els immigrants islàmics a Europa són presentats com el màxim perill per als drets de les dones europees, mentre l'extrema dreta nega amb cinisme els drets d'aquestes dones a la lliure decisió sobre el seu propi cos, sacrificat a polítiques de natalitat nativistes. 

 

Un cop més s'utilitza les dones per a la captació de vots, però sense realment tenir-les en compte. Se les entabana per fer-les confiar en una candidata que "comprèn millor les dones" pel mer fet de ser dona i seduir curosament llur vot. En lloc d'espantar-les es presenta com la seva protectora per atreure-les a les urnes contra una amenaça més gran contra la seva seguretat i drets que no pas l'extrema dreta: els musulmans.

 

L'autoengany i la fe no coneixen límits de gènere entre la gent desesperada que anhela sentit de pertinença i estabilitat enmig de la desvertebració econòmica, el desarrelament, i el sentiment de ser una mera desferra social –un perill que no ha deixat mai de bategar, ni ho farà mai.

 

Publicat originalment en Fair Observer

 

Comentaris