Dimecres passat es va presentar a Barcelona, a la Llibreria Pròleg, el darrer llibre de la historiadora Isabel Segura: ‘Barcelona feminista, 1975-1988’. Hi havia allà moltes de les dones que surten al llibre: dones que des dels anys setanta han omplert els carrers, les assemblees, les Jornades, els llibres i tants d’altres espais de sentit i, també, de lluita feminista. Aquella mateixa tarda a la universitat, amb un grup de docents feministes, fèiem unes quantes fotografies a les estructures de la institució, a les polítiques que estableix i a les eines que genera pel que fa a “la igualtat”, “la no violència” i “la incorporació de la perspectiva de gènere en els estudis universitaris”. Tant a la presentació del llibre com al curs a la universitat ens vam fer preguntes semblants i ens vam alertar de qüestions similars: que hi ha massa polítics patriarques que es pengen l’etiqueta de feministes, que a moltes institucions s’ha banalitzat això del gènere perquè queda bé posar-ho per tot arreu malgrat la realitat sigui que se segueix penalitzant i invisibilitzant les dones, i que això de les polítiques d’igualtat segueix estant majoritàriament a mans dels qui la temen i la impedeixen. I tot això mentre creix el número de dones assassinades, el de violacions múltiples, mentre la major part dels mitjans de comunicació s’empatollen a l’hora d’afegir adjectius a “violència”, i mentre uns senyors muntats a cavall per allà baix diu que pujaran amb lleis a les mans a prohibir-nos, a castigar-nos i, si cal, a fer allò que es feia fins ben entrat el segle XX: defensar el “crim passional”.
Quantes en devem ser, ara per ara, de dones feministes a Barcelona i a Catalunya?
Ho dic perquè la presentació estava a petar de dones, perquè quan fem un curs feminista s’omple, perquè si neix una assemblea feminista hi arriben dones constantment, i perquè cada cop hi ha més moviments entorn les diferents maneres de ser feministes. Ho dic, també, perquè potser estem sent un pèl massa educades, respectuoses i prudents precisament amb els qui omplen de paraules com “gènere” o “igualtat” les polítiques que després no desenvolupen, amb aquells que pinten les institucions i els partits de lila quan convé, parlen en primera persona del femení plural si cal, però se’ls escapa el patriarca que duen dins.
Al llibre d’Isabel Segura hi apareixen espais com La Sal, aquella biblioteca-cafeteria i lloc de reunió del Raval on tantes dones feministes hi passaren hores durant anys. Hi apareixen, també, les primeres Jornades Feministes, activitats diverses, reunions, escrits i manifestacions que al llarg d’aquells anys ompliren els carrers de la ciutat: cap d’aquelles dones feministes ha deixat mai de ser feminista. Cap de nosaltres.
Cap dona que ho és deixa mai de ser feminista, i totes les que ho som ens hi hem reconegut en la relació amb una altra o amb moltes altres dones en espais, precisament, com els que recull el llibre Barcelona feminista. Les dones feministes, a més, ho fem tot en mode feminista: per això les que ho són han feminitzat una part molt important de la política institucional, per això és impensable que treballem sense humanitzar la feina, posant-hi al centre les relacions humanes i els idearis de creació i de cura recreant, per descomptat, els de la producció.
Cada cop que un altre home en mata a una més i sento a la ràdio o a la tele que “no ens en sortim”, cada cop que miro les estadístiques que diuen com de pobres són en igualtat les institucions, les feines, la feina de cura, cada cop que sento com sentències i eines de protecció actuen contra dones víctimes penso “no ens en sortirem mai, no, si seguim pensant que tot això vindrà des de dalt, amb lleis i per consensos dels qui tenen el poder polític, no coneixen les assemblees i s’han convertit a la igualtat i al feminisme perquè quedava millor”.
Ja ho van saber les primeres feministes que militaren als partits polítics al segle XX: que tot això que ens cal a les dones i que cal al món només vindrà de la ma de les dones feministes.
Quantes som? A quants llocs som? I quantes coses que sabem fer molt bé sumem entre totes?
Vinga!
