Ha anat de pocs dies que no s’acomplissin tres llargs anys: després de ser violada per cinc homes que, a més, van deixar-la incomunicada sense mòbil en marxar, una noia denunciava fa quasi bé tres anys haver estat víctima dels cinc membres de “La manada”, que és com els coneix la gent perquè així es fan dir entre ells mateixos Jose Ángel Prenda, Alfonso Jesús Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Boza i Antonio Manuel Guerrero.
Tot just divendres passat un tribunal reconeixia el fet delictiu de violació en la seva sentència. Hem estat de sort, aquest cop, les dones: ho celebrem. Un cop de sort, a més, que pot fer que en endavant en tinguem més perquè aquest crea jurisprudència, però no ens despistem perquè ha estat això: un cop de sort.
No sé com deu sentir-se la noia víctima, però la sentència no esborra, segur, ni la violació d’aquella nit, ni aquests tres llargs anys de prepotència dels violadors i d’opinions escampades per tot arreu, ni les ferides de cos i d’ànima que segur que encara té i que tindran les seves següents generacions. Les seves, i les de totes aquelles altres dones que no denuncien, i les de les que no tenen el mateix cop de sort que ha tingut finalment aquesta sentència.
Deia fa uns anys en una entrevista l’advocada Lia Cigarini que “quizás los códigos de la política femenina y los códigos del derecho no se encuentren nunca”: i sí, certament, perquè d’una banda el dret i les lleis són massa petits perquè hi càpiga la grandesa de la política femenina, i d’altra massa cecs a la brutalitat masculina. I així, ja ho veiem, les lleis generalment només són útils a la meitat de la humanitat. Portem massa anys, arreu del món, dedicant un esforç titànic primer a poder participar de la política dins la qual no havíem estat mai, després a poder prendre’n decisions, a poder fer lleis i a poder-les fer servir, però la realitat és que cada cop que hi ha un judici com aquest creuem els dits perquè la sentència sigui capaç i sàpiga i vulgui nomenar les dones.
Al llarg d’aquests tres anys hem sentit jutges parlar de “jolgorio”, la que menys es deu haver trobat en algun dinar o en algun vermut sentint dir al mascle de torn “no està clar que fos violació”, ens hem empassat les tocades de bragueta del Prenda, les llibertats i burles de cada un dels cinc violadors, i hem vist i sentit una fiscal havent d’argumentar que “aquesta sentència no castiga els homes, sinó els delictes”. Les que som molt valentes, a més, ens hem entretingut a llegir el post de facebook de Francisco Serrano (un senyor, no ens oblidem, d’aquells que senten passió per fer lleis i, sobretot, per fer-les servir tot jutjant) i hi hem vist escrit que “la relación más segura entre un hombre y una mujer serà únicamente a través de la prostitución”. És a dir, aquella relació dins la qual hi ha diners i, per tant, un exercici de poder lícit i garantit.
És això. Va de poder. De poder sobre els nostres cossos en un portal violant, en una habitació d’hotel pagant allò que es vol d’aquell cos de dona, o en un jutjat amb el diner que són les lleis. Per això quan les dones no callem, o quan no diem “sí, senyor” la supremacia masculina es desconcerta en bromes masclistes, en grups de xats de mascles, en sales de jutjats i en post de facebook acusant “la turba feminista”.
Què ens haurem cregut, nosaltres, “feministes supremacistes”, que podem callar o no dir “sí”!
