Els cossos de les dones han estat sempre al centre de la política del poder: a l’antiga Roma, per exemple, les lleis regulaven penes i mort per a les dones que avortessin si no ho feien per mandat del marit, elles havien de comunicar “a qui en tingués drets” els seus embarassos, i era dret de les autoritats civils enviar “guardians del ventre” a examinar-les. I més, més exemples al llarg del temps i del món: a l’Amèrica colonial quedava regulat on havien de viure les dones i les nenes, “recollides” o tancades, segons fossin espanyoles, mestisses o indígenes i sobre tot segons fossin legítimes o no, és a dir, segons els homes els reconeguessin o no algun vincle legal.
I així, sempre i arreu: també aquí i ara. En són evidència, per exemple, que fa tot just quatre dies que les lleis d’aquí no condemnen l’avortament, que entre 2016 i 2018 i després de diversos debats a congressos i senats arribés tard i malament el pressupost per l’anomenat “Pacte d’estat contra la violència de gènere” i que ara, al 2019, tres partits polítics s’hagin repartit el poder tot fent juguesca amb la llei contra la violència de gènere.
I és que els cossos de les dones, sotmesos pel poder polític, són útils a les relacions socials també de poder: als pactes d’status quo entre homes, al manteniment de l’economia de la propietat i a la pervivència de costums i de tradicions excloents i no igualitàries.
La política dels cossos lliures de les dones, en canvi, ho transforma tot i no deixa res igual. Per això la por de tants homes, el desconcert masculí, i les violències de tots els qui assetgen, violen, maten, o miren de guanyar escons per a poder derogar lleis que malament, sempre tard i sempre amb títols excessivament benèvols amb els violents, si més no, fan soroll. La política dels cossos lliures de les dones que ho transforma tot, a més, d’ençà del segle XIX s’ha dit a sí mateixa “feminista”, i no deixa res igual al seu pas.
Les economistes feministes han desmuntat la teoria econòmica del capitalisme, perquè ara ja no podem entendre’l sense pensar en la base patriarcal que el constitueix. Les sociòlogues feministes han desfet els ciments de la ideològica “lluita de classes”, que quan comptava les dones les convertia, a totes, i només, en una classe més. Les feministes han repensat la història, i resulta que han posat en evidència que a les dones ens sobra història i ens falta memòria, perquè la memòria ha estat sempre un conjunt de relats fets per homes i en masculí. Les feministes han omplert de sentit humà el món laboral i han posat en el centre de la idea de producció la de creació i cura, malgrat les normes de conciliació les segueixin aprovant els directius que no volen arribar d’hora a casa, i mai abans de passar pel gimnàs i de la birra de després. Les feministes, també, han transformat la universitat: sí, perquè ara “saber” vol dir pensar entre totes i tots a l’aula, mediant, escoltant, i no parlant o llegint des de la tarima uns quants fulls grocs i acabant assignatures sense saber quina veu fan les i els alumnes.
I així, tot: res igual. Les feministes no deixen res igual.
Per això: per això la resistència i, quan volen, la violència de tants homes. Per això l’intent de tornar a posar els cossos de les dones dins la política del poder dels qui més por tenen a perdre els seus privilegis i la seva capacitat -ara sí- de lluita i de resistència de classe.
