El moviment “queer” ha tret els colors al moviment feminista clàssic, al qual ja titlla de petit burgés, acomodatici, violentador de la llibertat de ser i aixoplugat en la subvenció. El fet que la lluita contra l’anomenada “violència de gènere” impliqui la necessitat d’afirmar l’existència de la dona com a configuració sexual a partir de la qual rescatar-la de la violència de l’home que l’agredeix en tant que dona, està provocant un greu conflicte amb tots aquells moviments que, des de la reivindicació de les realitats “anormals” (homes homosexuals atrets per dones, individus no binaris, transvestismes en un o altre sentit i realitats quirúrgiques trans gènere) entenen que la violència ve determinada sempre sobre qui no forma part del sistema, sobre tot quan es veu aïllat per la precarietat, tot i que també per la voluntat del poder d’imposar certs cànons socials que sols homosexuals i lesbianes acomodats poden seguir (i gaudir) sense problema. La seva crítica seria la d’aquell acudit del noi que li diu al seu pare que és gay, a qui el pare li pregunta si té un iot, un castell i un Ferrari, i quan el fill li diu que no, el pare li respón: “aleshores tu no ets gay, sols ets un marica!!”
Si qualsevol cosa pot ser veritat en raó del que desitgem, ¿tindran raó els queer quan afirmen que podem ser sexualment qualsevol cosa que sentim (ja conec nenes que afirmen sentir-se, de tant en tant, gata)? Però aleshores el feminisme que reivindica protecció, no sols física, sinó també de representació i inserció laboral, pot estar en perill. Un exemple: si en una candidatura electoral sols composada per homes s’accepta la idea queer, hi hauria prou amb que la meitat de la llista afirmés sentir-se dona (ni tant sols per sempre, sols l’estona de la configuració electoral, ja que no podem ser constrets a sentir-nos per sempre alguna cosa) per complir amb el mandat de la llei d’igualtat de proporció entre sexes en la composició de la candidatura. De la mateixa manera, si les categories sexuals no existeixen un home que atonyina una dona amb la que conviu, però que se sent home, fora violència de gènere? No podria ser així considerat, fins i tot encara que l’home pegui perquè veu (no hi ha) una dona!
No sé què s’hauria de celebrar aleshores el 8 de març. No sé si el que ha passat és que el “massatge” polític (sols en subvencions hauria de ser objecte d’una comissió d’investigació que determinés l’abast, destinació i eficàcia de tot el diner emprat en el tema) que ha rebut el moviment ha acabat, com succeeix quasi bé sempre, per ofegar-lo. Res més fàcil per comprovar aquesta hipòtesi que l’aclimatació al poder de la flamant ministra d’igualtat. Irene Montero, amb família i xalet ortodoxes, no sols fereix la seva imatge de reivindicació quan s’apuntala a l’altre extrem de la mesa del Consell de Ministres on el seu marit és vicepresident. És que haurà d’acabar afirmant, amb aquell “Hazte Oir” del camió de l’escàndol, que “els nens tenen penis i les nenes, vagina”, ni que sigui per després poder afirmar que el primers (fins i tot si és el seu fill), quan peguen les segones, ho fan per la seva condició. Les iròniques voltes del relativisme, que no pot entendre lo senzill: que això de viure és, per a la gent mal educada, una guerra a bufetades, i per a la gent ignorant, un llençar al buit els esforços de les nostres àvies i mares per empentar-nos, amb el seu exemple sacrificat i meridià, sense adjectius de gènere, fins als llocs que conquerim pels nostres propis mèrits.
1 
