Un per un, els líders polítics i civils de l’independentisme han anat reconeixent la victòria de l’estat Espanyol. Tant se val que durant la campanya demanessin el vot per poder recuperar la Generalitat i fer tornar els presos i exiliats -com si depengués d’ells-, i tant se val que segueixin dient que exigiran no sé quantes coses a l’estat -com si estiguessin disposats a emprendre accions per fer complir les suposades exigències. Allà on les paraules no poden ser fum, diuen el que diuen els vençuts per demanar clemència: “No ho tornaré a fer, senyor”. Havent renunciat a la unilateralitat i tenint com a objectiu pidolar el restabliment de l’autonomia, la derrota del procés independentista és una evidència.
El pitjor de la nostra derrota és que no hem tingut ni l’oportunitat de perdre com a poble perquè els nostres líders no ens han donat l’oportunitat de jugar. En el partit més important van deixar a la banqueta el nostre millor jugador, que és la gent. L’1-0 els votants van anar un pas més enllà de la mera reivindicació i van demostrar que estan disposats a defensar el seu dret a l’autoderminació. A mi em sembla que també hauríem estat disposats a defensar la República. Els líders, fugint o lliurant-se a l’estat, van dilapidar aquest gran capital, aquesta predisposició a la resistència. Acovardint-se, no ens van deixar ser valents. Rendint-se, no ens han deixat res per defensar.
Van justificar la reculada dient que ens estaven protegint d’una “violència il·limitada”. Com que ells van tenir por, van voler fer agafar por a un poble que estava disposat a ser valent. És molt baix. És promoure un esperit antònim al de la famosa màxima de Nelson Mandela: “Que les teves decisions reflecteixin les teves esperances, no les teves pors”.
A més, primer es van rendir i després van compartir aquesta informació amb la resta de la humanitat. Per què no van fer pública l’amenaça immediatament, a veure què deia l’estat i a veure com reaccionava la gent? Ens van tractar com a menors d’edat, sense deixar-nos decidir si ens crèiem o no que vindrien a matar-nos ni decidir si estàvem disposats a assumir un risc per defensar la República. Jo, per exemple, estic convençuda que l’estat, per molt que hagués portat l’exèrcit, no hauria disparat armes de foc contra nosaltres. Davant de milers de persones, segurament no haurien pogut ni pegar-nos, per inútil. L’1-0, de fet, vam veure policies marxant dels col·legis on hi havia massa gent per poder obrir camí a cop de porra.
L’1-0 ningú va obligar els votants a anar als col·legis, i quan les imatges de violència ja corrien com la pólvora, molts seguien allà per protegir els seus vots. D’altres van preferir marxar a casa. Els participants eren persones adultes disposades a ser conseqüents amb les seves decisions. No he sentit cap independentista ni cap ferit considerant el referèndum com un error pel preu que va costar. Ni culpant la Generalitat de res. Al contrari, tots estem orgullosos del que vam fer. Després de la DUI, molts hauríem assumit el risc de protegir la seva aplicació. No vam poder. Sense cap dret ens van robar el dret a defensar-nos.
Em sembla que el gruix de l’independentisme s’equivoca perdonant els capitans del naufragi. Entenc que sentir-se enganyat és dolorós i humiliant, però si no trobem el coratge per admetre que ens han aixecat la camisa, no podrem superar les seves limitacions. Perdonant-los, quedarem ancorats als seus errors, trampes i pors.
De tot plegat crec que hauríem d’aprendre que les revolucions no s’encarreguen. S’exigeixen i es protagonitzen. I que els líders no són els nostres amics, són els nostres representants. No se’ls estima, se’ls vigila. Si fan malament la feina encomanada, se’ls intenta fer fora a tota costa, per molt car i injust que sigui el preu personal que hagin hagut de pagar pel fracàs.
El relleu de lideratges no pot arribar ràpidament perquè, amb la Unitat com a mantra del procés, tant els partits com les entitats i les elits comparteixen els mateixos errors i per tant es protegeixen els uns als altres. Està tot contaminat pel processime, però si la gent substituís la condescendència per la indignació, com a mínim faríem endavant. Si ens conformem amb aquests líders, si no generem la necessitat de tenir-ne de nous, no sorgiran ni en un temps ni mai.
