Quan et passeges pel sector del vi, tothom assumeix que alguna cosa s’ha fet malament. Cada cop hi ha més qualitat, es fan vins més bons, però no s’ha aconseguit treure l’estigma que és una cosa de pocs, que si no en saps no ets ningú i per tant més val que ho deixis córrer. No cal que us expliqui les cares de terror de la majoria quan a un restaurant es demana qui tastarà el vi, i això és només un exemple.
A molta d’aquesta gent que el vi els tira enrere els hi agrada beure’n, no en tingueu cap dubte, però quan han de triar pensen que no en saben prou per fer-ho i en el fons de tot, aquest és el quid de la qüestió: sembla que n’hi ha quatre que tenen criteri i la immensa majoria no. Com ho fem doncs per explicar que el criteri depèn només de qui s’ha de beure el vi?
No fa gaire, quan des de Vadevi.cat vam anar a entrevistar a Luis Gutiérrez, el tastador de Parker dels vins de Catalunya, sincerament pensava que em trobaria una persona estirada, eminentment tècnica i amb un punt fred. La de la revista Parker és l’opinió més citada del món i la més influent en el sector del vi del món sencer.
Però la sorpresa va ser molt grata: era una persona normal. Un apassionat del vi que li encanta el que fa i que el que vol és que hi hagi molta gent que en begui. I una de les frases que més va repetir en l’estona que vam estar plegats era que ell donava la seva opinió però que al final, el més important era l’opinió pròpia, el criteri de cadascú alhora de triar una ampolla o una altra per beure’l. Perquè, deia, el vi és un plaer, i en això, cadascú sap què és el que li en dona i el que no. I recordava que la responsabilitat del vi és del qui el fa i no pas de qui se’l beu.
Anar a buscar culpables o responsables o raons per les quals el vi s’hagi esnobitzat no és gaire important ara, però el que sí que ho és, és canviar aquesta tendència. No sé si hi ha fórmules màgiques però segurament una de les primeres és parlar clar. Deixar la pompositat, la tècnica i la precisió química pels experts i al consumidor de vi, en sigui un amant o no, fer-li arribar un missatge d’alliberament. Que l’exoneri i l’alleugereixi. Però de debò.
Cal que la gent deixi de sentir-se culpable per comprar un vi per l’etiqueta, o per no saber quines són les varietats autòctones o la denominació d’origen més gran. Cal que siguem capaços entre tots, elaboradors, prescriptors i periodistes de recordar, però molt, que el vi és per gaudir-lo i no pas per analitzar-lo. Que l’important no és saber de vi sinó saber quin vi t’agrada. I això, és fàcil.
